Continuo pensant i dient el mateix, i em sap greu: un país que estalvia en ensenyament no és un país ni és res. Estalviar en ensenyament és estalviar en el futur i no és, per tant, una mesura intel·ligent. 12.000 alumnes més el curs que ve. Mateix nombre de professors i segurament cobrant menys. Portem ja molts anys estalviant. Hem estalviat tant que som gairebé a la cua de tot. Tornaran, pel que sembla, els grups de 40. Més estalvi, menys qualitat. Cal gastar menys diner públic, d’acord. Però, si hi ha partides que haurien no només de ser intocables sinó de veure augmentat el seu pressupost, aquestes haurien de ser clarament salut i ensenyament. No fotem! Si de veritat estem tan malament, que segur que sí, ¿per què no augmentar la taxa ridícula que paguen les famílies per l’escolarització dels seus fills? No caldria augmentar-la gaire, tan sols una mica. Ens hem d’acostumar a pagar pels serveis que rebem, serveis que l’administració no tindria perquè tutelar com si fos el pare i la mare de tots. L’administració hauria de deixar, a poc a poc, de ser la dida eterna de la societat. No podem estalviar en ensenyament i hem, doncs, de pagar una mica més. Si cal canviar lleis i normes, que es canviïn. Pensi-s’ho, consellera Rigau. D’altra banda, és una bona notícia la decisió de frenar la digitalització de les aules. No tenia cap sentit. Llibres, molta lectura, llibretes, pissarra i guix. I l’ordinador, si un cas, a casa. Per a consultes i per a recerca. Llegir, escriure i comptar. Pensar. Ensenyar a pensar. I a tenir paciència, cosa que els ordinadors no ensenyen perquè tampoc no foren inventats per a això. Ens hem de fer grans.
Dia en què segueixo (youtube) la classe del professor Juan Carlos Moreno, de la Universitat Autònoma de Madrid. Hi analitza el nacionalisme lingüístic espanyol i és la primera vegada, que recordi, que sento un espanyol castellanoparlant referir-se en un to més que burleta a la posició d’ofec a què l’Espanya oficial ha sotmès sempre les llengües distintes del castellà. Gran interès. I també gran interès veure les cares divertides de l’auditori a mesura que la sessió avançava.
M’odio a mi mateix quan noto que poso una cara solemne. Sé de seguida que és una pura màscara. La màscara de la solemnitat de què parla Vila-Matas. L’essència de la seriositat, diu, és la maquinació i, com a conseqüència, l’engany.
