Des que els partits independentistes han decidit participar a les eleccions del 21-D convocades il·legalment pel govern espanyol, han sortit moltes veus preguntant: “I si ens hi presentem, per fer què?” Altra vegada hi ha qui té afició a posar el carro davant del cavall, i vol saber punt per punt quina serà l’agenda del govern que pugui sortir de les eleccions. Com s’ha de poder fer, si no sabem ni quina serà la situació només un parell de dies després?
I en realitat és tan senzill que em faig creus que hi hagi qui no ho tingui clar. Per fer què? Per demostrar que ni un 155, ni empresonaments, ni multes inhumanes, no serveixen per girar el país del revés com un mitjó. Per demostrar que hi ha una majoria que vol culminar el pas cap a una república pròpia. I després? Després o bé la Generalitat pot treballar normalment i això voldrà dir implementar la llei de transitorietat, o bé Madrid torna a destituir-la i torna a ignorar la voluntat dels catalans. Aquesta vegada, però, Europa ho tindrà molt difícil per fer-se el desentès. Segons com vagin els esdeveniments, tornar-se a posar al costat de Rajoy seria la declaració de fallida de l’autoritat moral de la UE. És possible, fins i tot probable, que la UE no tingui més remei que pressionar Madrid per fer un referèndum acordat, perquè una crisi perpètua la considerin pitjor. I si això no passa i Juncker i Cia. tornen a fer el sord? Doncs, ja ho veuríem, però això no eximeix de la responsabilitat de cada ciutadà de demostrar el 21-D que el 155 no ha aconseguit el seu objectiu de fer-nos recular.
I tots els indecisos i tots els que encara somnien en un federalisme per al qual no hi ha cap majoria a Espanya ni n’hi haurà per molt de temps, haurien de veure, si no volen tancar els ulls encara que troni, que no sols ens hi juguem el progrés social i econòmic de la nostra terra. Ens hi juguem molt més, encara que molts no s’ho vulguin creure. Ens hi juguem senzillament el futur de la nostra llengua. Qui no tingui inconvenient a oblidar-se del nostre passat i de la nostra personalitat com a poble, qui no tingui cap problema a usar exclusivament “la lengua del imperio”, pot votar directament la Sra. Arrimadas, o qualsevol dels representants d’aquesta gent “tan ufana i tan superba”. Perquè si guanyessin ells començaria una política més o menys encoberta de descatalanització progressiva.
En primer lloc s’acabaria el sistema educatiu d’immersió, i el castellà tornaria a ser primat en detriment del català. La llei Wert potser no seria res comparat amb la que ens clavessin llavors. No sabem quines mesures podria prendre un govern espanyol envalentit contra els mitjans de comunicació en català. No sabem quines mesures (de pura venjança) podria adoptar contra els diaris i els periodistes que més s’han destacat a favor de la independència. I no dic noms perquè tots els sabem. L’ordre que a la Generalitat intervinguda es faci tot en castellà perquè els interventors ho entenguin, seria només un començament.
No dic que tot això passés ja per cap d’any. El grau de barroeria que agafessin els atacs contra la nostra llengua es pot preveure tan poc com els atacs policíacs a gent indefensa el primer d’octubre. Però abans d’un any tindríem l’amarga experiència que no bolcar-se a favor de les tres llistes independentistes ens costaria molt cara, i no tan sols econòmicament (del corredor mediterrani ja ni se’n parlaria, per exemple).
Ens presentem per fer què? Per seguir el camí emprés, aprofitant fins i tot les ocasions que ens donin els nostres contraris. Per proclamar que la força de la raó segueix estant de banda nostra. Els holandesos i els portuguesos se’n van sortir. En altres temps i d’altra manera. Ara ens toca als catalans. En el nostre temps, amb el nostre estil i amb les nostres possibilitats.
