Res no és millor si no resulta millor. S’ha discutit molt, i es continuarà discutint, si el fet de passar per uns estudis reglats et converteix de manera automàtica en una artista o en una escriptora, posem per cas. És evident que uns estudis específics poden escurçar el temps d’assaig/error, l’etapa d’aprenentatge. Però de cap manera cinc anys en una escola, o quatre, o tres, depèn de l’especialitat, garanteix sortir-ne més llicenciat que qui ha seguit altres vies d’estudi, de treball, d’experimentació autodidacta, de viatges, de visites a museus i exposicions, ja que tot ensenya. Al capdavall, la formació sempre ha de ser permanent i l’estudi autodidacta és una necessitat si es vol evolucionar en qualsevol camp.
Resulta interessant i exemplar llegir biografies de creadors remarcables per tal d’observar que no hi ha un camí millor, doncs, sinó el camí que a ell, o a ella, li ha resultat millor per ser el que volia ser: un artista, o un escriptor, en el ben entès que aquestes qualitats que no són pas un títol en un paper sinó una manera de ser i de viure. Una manera de ser i de fer que no depèn pas de la fama que sovint distorsiona la realitat i confon la persona, encara que a vegades es doni com en el cas de Miró. Al Miró jove li va costar molts anys d’esforç ser el Miró després tan aclamat. Miró, que tan sols va rebre classes a l’Escola d’Art de Francesc Galí, és un creador que es va fer a ell mateix amb la paciència d’un monjo impulsat, això sí, per una vocació de pedra picada sense afany de fama, però sí d’esdevenir el pintor que volia ser.
També hi ha la discussió no resolta entre art i artesania perquè la ratlla és molt prima. Una peça de ceràmica, que necessita de mans artesanes per realitzar-se, pot ser una obra d’art (perquè és el cervell qui condueix les mans) enfront d’una tela maldestre que es fa passar per artística. Així no és rar que ens sentim atrets per la gràcia d’un bol japonès de mil anys d’antiguitat i que fugim d’una sala d’exposicions d’art contemporani plena d’obres d’artistes mediocres o dolents. Què distingeix una cosa de l’altra? L’art és un misteri, però aquest misteri pot ser captat mitjançant l’aura que emet l’obra, l’encant que desprèn i que imanta la mirada, o que la impressiona i sacseja amb força. L’art commociona la sensibilitat de l’espectador.
El mateix podem dir de la literatura. Hi ha molt d’ofici, actualment, en el camp de les lletres. Però no és el mateix saber escriure que escriure amb art. Hi ha llibres fets amb una bona tècnica, pensats per al mercat, però els falta aquella espurna, aquella ànima que toca l’ànima del lector perquè estan fets amb ànima. L’art de l’escriptura s’expressa per una harmonia, un equilibri intern conduït per aquella veu única que emergeix entre línies i que fa que el lector no vulgui passar via de la lectura del llibre sinó entretenir-se en la bellesa del discurs del creador que hi ha darrere: un discurs que no necessàriament ha de ser complaent, a vegades fa ben trontollar els fonaments per causa d’aquella fondària que obliga a pensar, a definir-se, a prendre una posició filosòfica, moral i humana com a lector com no ho ha de fer amb un llibre d’entreteniment.
La funció de l’acadèmia és discernir si una obra d’art és una obra d’art, si una trajectòria artística té un sentit, altrament és vana. En aquests moments de tanta abundància i diversitat de tècniques, estils i modes hi ha una gran confusió fins i tot per als ulls dels millors experts. Cal tenir en compte també que històricament l’acadèmia no sempre ha valorat artistes i trajectòries artístiques en el seu moment. Recordem el sempre tan esmentat cas de Vincent Van Gogh. La Història de l’Art té moltes mancances i faria bé de repensar-se, sobretot pel que fa a les dones artistes encara no prou valorades en la seva autèntica dimensió com a creadores.
