En aquests dies de terror insuportable ens plantegem el perquè de tot plegat, del patiment, de la desesperança, de la mort absurda en mans de psicòpates encorbatats i de fanàtics sense escrúpols.
I quan ja res sembla tenir sentit recordem que en moments de tanta incomprensió moral cal seguir en la lluita, en el costat de la balança on res ens faci defallir, en la fortalesa que des d’algun recòndit lloc ens retorni a continuar amb coratge.
El món pot ser un lloc fosc, caòtic i cruel, podem sentir el desesperat vertigen de perdre tota fe en la humanitat, però malgrat tot, l’ésser humà perviu i reneix.
El que contemplen els nostres ulls és una vexació explícita dels Drets Humans concebuts com un mitjà per protegir la persona davant els estats, amb tota la seva dignitat i vàlua.
Tota persona doncs, pel simple fet de ser-ho té dret a ser respectada, atesa, a ser reconeguda i no vulnerada en els seus drets més simples i essencials.
Perquè subsisteix la guerra, la irracionalitat i el fanatisme? Potser ens caldria un estudi profund de l’essència geogràfica, cultural i indriosincràtica de les regions, dels conflictes bèlics que es remonten des de fa dècades, però no ens cal un manual per sentir indefensió i incomprensió vers l’aniquilació sistemàtica d’aquests Drets Humans en molts llocs del món, especialment en les últimes guerres de Ucraïna i la recent barbàrie ètnica entre Israel i Palestina.
Que podem fer o com reaccionar davant aquests escenaris?
Des de la nostra ínfima presència en aquest univers, l’apatia i resignació són les nostres majors enemigues.
Pensar en Drets Humans també és lluitar per enfortir el respecte i les llibertats fonamentals entre la nostra gent, en el barri, entre veïns d’orígens diversos, en molt nouvinguts que volen i senten la integració com un deure comú allà on han de començar una nova vida.
Temps esvaït, temps novell, la vida que no cessa per brindar-nos una nova oportunitat de contemplar el món no amb rancúnia ni odi; la consternació que imatges terribles poden ferir qualsevol sentiment humà i d’intentar traslladar a un nivell d’empatia i responsabilitat per a no posicionar-nos, sino d’actuar promovent solidaritat, justícia social que construeixi i no el contrari.
Aquest lloc fosc i inhumà que estem descobrint cada dia a través dels mitjans de comunicació ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixos, de la nostra percepció de la crueltat més sanguinària, del privilegi de viure en pau i en una democràcia que no ens persegueixi per on hem nascut.
Es moralment obligat aspirar a una educació per a comprendre el món analitzant els conflictes armats entre països, entre territoris i el paper de les institucions internacionals en aquests terribles succesos, és moralment obligat aspirar a un món millor i lliure de guerres, d’odi infinit que no fa sinó augmentar els posicionaments sense desenllaços feliços.
Malgrat tot com he dit abans, l’esser humà perviu i reneix, construeix, edifica ponts de comunicació, de pau, d’entesa. La vida que no cesa ens encoratja a no defallir i esforçar-nos en la generositat, afavorint la tolerància i el respecte.
No és poc, és immens el que ja podem fer, perquè l’esperança ens dignifica, ens cura, ens fa ser més humans.
