Pel que he llegit, les reaccions a Espanya i a Catalunya sobre el conflicte a Israel van des del decidit suport a Israel (minoria) fins a una decidida presa de partit pels palestins (molts). Però en la majoria dels casos, els prejudicis i (permeteu-me ser clar) un preocupant grau d’ignorància, porten a manifestacions absurdes. Un exemple són les paraules de Gabriel Rufian, de fa un parell de dies (quan escric això): “No es una guerra o un conflicto entre Israel y Palestina, Es una ocupacion y un genocidio de Israel a Palestina”. “Ocupació”,sí, i ja és prou greu. Però meravella la lleugeresa en fer servir la paraula genocidi, aplicat als que des de fa segles han de defensar-se de no ser-ne víctimes. I que el secretari general de la Lliga Àrab també parli de genocidi és igual de fals i no és cap excusa
Jo no sóc cap expert en assumptes del mig orient. Però n’hi ha prou amb haver llegit un parell de llibres sobre el tema, per estalviar-se ara de dir bajanades populistes. No dic pas que els israelis ho hagin fet tot bé. Ni molt menys. Moltes de les coses que han passat allà en els darrers anys no han contribuit de cap manera a destensar el problema, sobre tot durant els dos governs de Netanjahu. De culpa en tenen les dues bandes, però per pronunciar condemnes cal saber (ni que sigui a molt grans trets) d’on ha vingut tot plegat. I aquí, en la mesura de les meves modestes possibilitats, amb un parell d’articles miraré d’esbossar-ho tan breument com pugui, centrant-me en pocs punts, perquè es tracta d’articles i no de fer un llibre…
El primer punt, és l’orígen de l’odi àrab contra la immigració jueva a Palestina, quan aquesta encara era un mandat britànic. Aquesta immigració no es va fer per la força i, fins i tot, va ser dificultada pels britànics tant com van poder. L’Agència Jueva, una entitat creada per ajudar als jueus que fugien de les persecucions (els pogroms) que patien a molts països europeus sobretot a l’est, amb l’ajuda dels jueus de tot arreu, va anar comprant als àrabs terres on poder asentar els fugitius, en centres col·lectius (els kibuzzim) que aviat van ser més productius que les terres dels grans terratinents àrabs. L’element que va provocar l’animadversió dels manaires àrabs de l’época, no tenia res a veure amb religió, sinó que era el caràcter democràtic dels kibuzzim, diametralment oposat al sistema patriarcal de tot el món àrab, en el que la noblesa i els terratinents manaven i feien el que volien, i el poble menut havia de triscar i callar.
Això amenaçava, amb el seu exemple, tot el sistema de poders i calia extirpar-ho. I així van començar ja a partir del 1926 les incursions de grups armats generalment mercenaris a sou, contra les colònies jueves. Com a reacció van sorgir en el curs del temps les organitzacions jueves de defensa (Palmach, Haganna, Irgun, etc), i allò que hauria pogut ser un motiu d’enriquiment per tota la regió, es va convertir en un polvorí que periòdicament esclata amb una violència extrema.
Segon punt: la propaganda àrab ha dit que els jueus van expulsar de Palestina centenars de milers d’àrabs per apropiar-se dels seus béns, i que eren els culpables de la misèria i dels sofriments als camps de refugiats al Líban i a Síria. Això també és fals. Queda ben clar a un llibre molt útil per comprendre tota la evolució del conflicte: les memòries de Golda Meïr, primera ministra d’Afers Estrangers d’Israel, i després cap de govern. A la traducció alemanya que jo tinc i a les pàgines 286 i 287, s’explica detalladament, com va anar aquest èxode de uns 850.000 àrabs. Els seus dirigents els hi van dir que anar-se’n del nou estat Israel , era el millor que podien fer, i els anglesos van posar camions a la seva disposició per portar la gent o a l’altra banda de la frontera o cap als vaixells que els portarien a un exili no volgut. Els jueus, concretament el grup armat Hagana, anava pels barris àrabs amb camions amb altaveus i escampant fulls volants exhortant a la gent a quedar-se.
El primer ministre jueu Ben Gurion, va enviar la seva ministra Golda Meïr al port de Jaffa, perquè parlés amb la gent i la instés a quedar-se. I molts li van dir: “Ja sabem que aquí no ens passaria res i ja tornarem. Però si ara ens quedem ens titllaran de traïdors i una hora o altra ens ho faran pagar”. Més tard, quan ja es va veure que aquest retorn pacífic no es produiria, els jueus van donar les cases buides tant a nous immigrants, com també a àrabs que, pel que fos, ho necessitessin. I el 1953 es va fer una llei que feia possible als àrabs que ho demanessin, que se’ls hi retornés les seves propietats o que rebessin una reparació adient. Sobre el destí dels fugitius vegeu el proper article.
