Vivim en un món frenètic, on tothom anem atabalats i ningú no té temps per ningú. Quan anem tant de pressa, ens perdem els petits detalls de les coses que ens va oferint la vida. I per poder-les assaborir, ens hem de poder aturar, reflexionar ,i llavors, gaudir-les al màxim. Això sí, amb calma i serenor. La meva mare sempre deia que les presses no són bones conselleres. Les coses s’han de poder analitzar, ponderar, i amb tota l’assertivitat del món, actuar amb tota llibertat.
La vida és un tren, on cal gaudir del viatge al màxim, però no sabem a quina estació hem de baixar. Últimament m’estic assabentant de persones que marxen d’un dia per l’altre, sense fer soroll, ja sigui per un ictus (un client de tota la vida) ,per un atac de cor (la parella d’una veïna meva) o per un accident de trànsit, en moto. Qui li havia de dir al Xavi Moya, ex campió d’Espanya de boxa, que el carrer Aragó de Barcelona se l’emportaria per sempre?
Amb tot això vull dir que quan sortim de casa no tenim mai la certesa de que tornarem sans i estalvis. Evidentment que cada vegada que sortim de casa no podem patir per si ens passa res, perquè no viuríem, però sí que hauríem de ser conscients que hem d’aprofitar minut a minut les bones oportunitats que ens ofereix la vida.
Si correm massa ens entrebancarem i tampoc gaudirem les petites flors que ens podem trobar pel camí.
Fa pocs dies vaig fer una consulta preventiva a uns advocats sobre un tema de dret de família. Era una consulta anticipada, i no me la van cobrar perquè em van dir que no em precipités i que deixés passar un temps per prendre una decisió definitiva.
El que vull dir amb tot això és que els advocats em va escoltar una hora i no em van voler cobrar, i en agraïment, els volia convidar a dinar al meu Restaurant preferit. Els hi vaig dir: Busqueu un dia que us vagi bé a tots. En no contestar el missatge, vaig tornar a insistir, i vaig proposar una data concreta. La meva sorpresa va ser que un dels membres del grup em va dir, en nom de tots, que tenien molta feina, que tenien les agendes molt apretades i que no podrien quedar per dinar, sense proposar-me cap data alternativa. Us asseguro que no em vaig enfadar però a mi em feia il·lusió agrair el bon assessorament que vaig rebre. Penso que si l’univers et dóna, s’ha d’agrair d’alguna manera.
Vaig pensar que a la vida no pots deixar passar les oportunitats que se’t presenten, perquè d’aquest dinar podria haver sortit alguna feina, alguna col·laboració, o potser alguna bona amistat. A la vida, anem construint el nostre dia a dia amb les coses que ens van passant, i una cosa et porta a l’altre i així, cadascú anem fent així el nostre camí, i possiblement, aquell dinar hagués estat el fil que podia anar teixint altres trobades, altres temes de conversa i altres afers.
Si tenim clar que el viatge de la vida no és etern, i que una cosa de la vida et porta a l’altre, perquè no tenim mai temps per res i ajornem i ajornem les quedades amb familiars, amics o coneguts? Per a mi, no és vàlida l’excusa de no tinc temps, ja que quan et ve de gust fer una cosa, trauràs el temps d’on sigui, sempre es pot trobar un divendres al vespre o un dissabte al migdia per fer un bon dinar i poder entrellaçar opinions i punts de vista diversos. Però és clar, ha de prevaldre la llibertat individual. Com diu una coneguda meva, no es poden forçar situacions. Ara bé, si no es fa el dinar és perquè moltes ganes, no n’hi ha.
