L’Albano Dante va néixer a Bahía Blanca, a la província de Buenos Aires de l’Argentina. De seguida van anar a viure a la Patagònia on van estar-hi fins l’any 1991. El seu pare és enginyer de camins i va venir a Catalunya perquè hi havia feina arran de les olimpíades, fent unes pistes esportives a la muntanya de Montjuïc. Després li va sortir feina a l’allargament de l’autopista de Mataró a Blanes i va fer venir tota la família.Va ser amb la idea de passar-hi un parell d’anys i d’això ja en fa vint-i-dos. L’Albano ara viu a Breda i és conegut per ser director de la revista Cafè amb Llet, que s’ha especialitzat en denunciar casos de corrupció a la sanitat catalana.
Com neix la revista Cafè amb Llet?
Jo vaig cometre la temeritat d’estudiar filologia anglesa. Ho vaig fer perquè m’agradava llegir i vaig dir “a veure on puc estar quatre anys tenint una excusa per seguir llegint”. Però quan s’anava acabant em vaig preguntar “de què treballen els filòlegs?” i em van dir “fan classes d’anglès” i, clar, no em veia capacitat per posar-me davant de vint nens. Donant-li voltes vam veure que a Blanes ja hi havia alguna revista local gratuïta però es podia fer alguna cosa més. Però va ser sense tenir-ne ni idea, no hi havia pas un projecte periodístic i anàvem una mica a cegues. Això era el desembre del 2004 i vam començar amb un full per davant i per darrere. La gent considera Cafè amb Llet com una revista d’investigació, però això va passar després. Durant molt temps va ser la típica revista local.
Quanta gent treballa a la revista?
Ara mateix som la Manoli, que és la comercial que ven els anuncis, la qual cosa és la nostra única font de finançament -alguns anys vam demanar la subvenció per a publicacions en català però fa tres o quatre anys la vam deixar de demanar perquè no estem d’acord amb com funcionen ni amb els criteris pels quals es concedeixen-, jo m’ocupo del tema periodístic i després hi ha la Marta [la seva parella], que és sòcia perquè això és una SL, i també dóna un cop de mà amb el tema de les factures, que en gran part ho tenim externalitzat en una gestoria. Quan arriba el moment de repartir es contracta gent per tres o quatre dies. Ara mateix ho fa el meu germà, però això no forma tant part del dia a dia de la revista.
Com va ser que la revista es va anar especialitzant en destapar casos de corrupció a la sanitat catalana?
Va ser casual. La primera idea no era destapar cap cas sinó tot el contrari. Abans de les retallades hi havia el debat entre sanitat pública i sanitat privada i l’hospital de Calella, de la nostra zona, funcionava molt bé. Com que sempre hi ha aquest discurs que els hospitals públics funcionen malament nosaltres vam dir “a Catalunya hi ha una bona sanitat pública i això s’ha de difondre”. Ens vam posar en contacte amb la gent dels hospitals de Blanes i Calella perquè ens donessin informació per explicar els serveis que fan. La Marta havia treballat d’infermera a Blanes i jo la vaig conèixer allà perquè hi vaig treballar de portalliteres mentre estudiava. Però quan vam fer això ja feia temps que no hi treballàvem, però sí que és veritat que nosaltres coneixíem el que es feia allà i sabíem de primera mà que es feia molt bé. Vam anar a parlar amb els directors i els vam dir “tenim aquest projecte, parlar de la sanitat pública”. És molt curiós perquè en aquell moment ells deurien pensar que els estàvem parant una trampa però nosaltres anàvem amb el lliri a la mà. Va passar un temps i van començar les retallades en època del govern de Zapatero i, un altre cop sense ànim de destapar res, vam anar allà a preguntar per veure com afectaven aquestes retallades. Però vam començar a fer preguntes i vam començar a no rebre respostes, a rebre evasives, i aleshores et poses en guàrdia. El que vam veure és que els problemes que detectàvem no eren només de Blanes i Calella sinó que eren de com estava muntat el sistema sanitari català.
Com s’explica que tingueu tant ressò essent una revista que limita la distribució a la comarca de La Selva i una part del Maresme?
Hi ha molta gent que no sap ni que existim amb paper i que es pensa que som aquella web “cutre” que tenim. Com que el nostre negoci era vendre anuncis en paper l’hem deixat una mica descuidada. Hem tingut difusió perquè hem explicat una història que afectava arreu de Catalunya i per la difusió que dóna internet. Tu expliques “a l’hospital de Blanes passa això. L’hospital de Badalona, el de Reus i el de Figueres funcionen amb el mateix esquema”, la gent de Figueres es pregunta “al meu hospital passa això?” i se’n va parlant. Això fa que de vegades la gent ens truqui perquè investiguem altres casos d’arreu de Catalunya però els nostres recursos són els d’una revista de poble i el que ens permet continuar fent la feina és la revista de paper amb els seus anuncis.
Vau ser demandats per “atemptar contra l’honor” de Josep Maria Via, assessor de sanitat de la Generalitat. Com va anar?
En un vídeo que vam penjar a internet, a banda d’explicar com funcionava el sistema sanitari, posàvem tres exemples de persones que s’havien vist molt beneficiades per aquest sistema que consideràvem opac i fins i tot il·legal. Les tres persones eren Ramon Bagó, del grup SERHS; l’altra persona era Josep Prat, president de l’ICS; i la tercera persona era Carles Manté, president dels hospitals de Blanes i Calella. A Josep Maria Via no li fèiem cap acusació directa, però parlàvem d’ell com un dels arquitectes d’aquest sistema i en realitat el citàvem perquè va escriure un article a El País on hi deia que a la sanitat catalana hi ha massa controls burocràtics. Després de portar un any demanant explicacions sobre el funcionament dels hospitals sense rebre resposta i que els grups parlamentaris d’ERC i ICV preguntessin al Parlament sobre la qüestió i se’ls digués que la informació no estava disponible, i aquell encara diu que hi ha massa controls. I després vam fer la brometa de “què vol que li ingressem els diners a Liechtenstein?”. Hi ha menys rendiment de comptes al sector sanitari públic que a l’empresa privada! I després vam dir “gent com vostè s’enriqueixen a base d’enfonsar la sanitat” i aquesta és la frase que ens va condemnar. Ell demanava 20.000€ i finalment ens van condemnar a pagar 10.000€ però ara, finalment, ens han absolt. Això era un atac a la llibertat d’expressió.
La vostra lluita ha arribat a aparèixer al Washington Post. Us esperàveu que arribés a tenir tant ressò?
No ens ho esperàvem i va ser una sorpresa molt agradable. El fet que haguem arribat al Washington Post és gràcies al que ens va denunciar, tot i que estem molt orgullosos de la nostra feina d’investigació. Jo sempre li dic a la Marta que li hem d’enviar una ampolla de vi a en Via però ella em diu que no perquè es pensarà que ens n’estem fotent. Molta gent que no havia vist el vídeo també el va anar a mirar perquè ens havia denunciat. Crec que al Washington Post hi vam sortir gràcies a una gent que es diu Global Voices que es dediquen a traduir notícies i van fer un text sobre el nostre cas en anglès. Va ser molt maco. A més, aquell dia coincidia amb el quarantè aniversari del Watergate i a sobre la nostra notícia hi parlava del Watergate. Jo encara no m’ho crec i això que la notícia no era res de l’altre món.
Arran de tot això vau editar un llibre gràcies al micromecenatge que es diu “Artur Mas, on són els meus diners?”. Aquest llibre què explica i quina difusió ha tingut?
El llibre va néixer arrel de la demanda. Havíem de pagar 10.000€ i en comptes de fer una col·lecta, vam pensar d’oferir alguna cosa a canvi i que, a més, fos alguna mena de resposta. D’una banda, hi expliquem com funciona el sistema sanitari català i, a la vegada, hi expliquem la nostra experiència com a ciutadans per encoratjar a altra gent que faci el mateix en els seus àmbits. Només a través del Vekami vam fer 1.400 llibres i després vam fer una altra edició en català de 3.000 exemplars, una altra molt petita en castellà de 500 exemplars i, finalment, en vam fer 1.000 més en català. Ens estem plantejant de fer una altra edició en català.
Ideològicament com et definiries?
Jo em sento d’esquerres. Quan estudio el cas de la sanitat és quan veig més clar que sóc d’esquerres perquè la proposta de la dreta és aprofundir en un sistema sanitari corrupte i injust. Però, per exemple, per mi el PSC no és d’esquerres i sanitàriament és igual de dretes que CiU i, fins i tot, de vegades més. En el cas de la sanitat es podria dir que sóc d’esquerres i popular. Popular en el sentit que els usuaris han de tenir un control sobre un servei del qual en paguen la factura. Les propostes més d’esquerres són les que aposten més clarament per això, però això de la participació ciutadana pot ser defensat per qualsevol.
Com vius el procés independentista? He vist que alguns cops us han etiquetat de lerrouxistes
Jo veig totalment clar que s’ha de votar, de la mateixa manera que ho deia quan va passar allò de Gamonal. Burgos havia votat aquell alcalde, però aquell barri alguna cosa hi ha de poder dir si aquell bulevard els afectava a ells. El que viu al barri de l’altra punta de Burgos no ho ha de decidir. Això mateix es podria aplicar aquí. Certament aquí hi passa alguna cosa. Hi pots estar d’acord o no però aquí hi ha una sèrie de gent que té un conflicte i s’ha de poder expressar. En aquest procés hi ha tot el ventall des de la CUP fins a CiU, però a mi cada dia que passa em fa més l’efecte que això és un procés que està més en mans d’una elit, per més que hi hagi molta gent darrere. Cada cop ho veig menys popular. Hi ha aquesta transversalitat però veig que està essent traïda per CiU perquè continua fent la seva. Imagina’t que un partit de l’esquerra que formi part d’aquesta transversalitat es posés cabut en fer una cosa peti qui peti. Els altres li dirien “guarda una mica les formes perquè hem d’aguantar el procés”. Doncs CiU continua amb la seva agenda política i econòmica, dins la qual hi ha la privatització de la sanitat. Fa pocs dies l’ANC va treure un comunicat contra la privatització de TV3. No puc estar-hi més d’acord, però per què mai l’ANC mai ha tret un comunicat sobre la destrucció del sistema sanitari públic? Com pot ser que li estem donant el pressupost més gran de Catalunya a empreses transnacionals i l’ANC no digui res si ambdues coses son serveis públics molt importants? Ara, amb el tema de la consulta no en tinc cap dubte, però crec que CiU ho està utilitzant i posa les coses molt difícils a ERC, per exemple. Jo si fos d’ERC estaria molt enfadat amb Boi Ruiz perquè els està colant gols. Moltes vegades quan diem alguna cosa ens diuen que som espanyolistes, però quan diem “Artur Mas, on són els meus diners?” ens estem adreçant a la màxima figura pública d’aquest país. A vegades posem una notícia i la repiula tant la CUP com Ciutadans però clar, nosaltres això no ho podem controlar. Hi ha qui diu “això que vosaltres dieu ho fan servir com a argument contra Catalunya”, però si denunciar la corrupció sanitària va malament per el procés sobiranista a qui se n’ha de fer responsable és qui ha fet la porcada, no a qui ho denuncia.
Heu fet una altra campanya de micromecenatge per fer que la vostra revista sigui la publicació de més tirada a Catalunya i heu superat les expectatives amb escreix. Quan sortirà i en què consisteix?
El primer número sortirà el 14 d’abril. Seran quatre números: abril, maig, juny i juliol. 145.000 exemplars cada una de les tirades. Han estat 1619 persones les que hi han posat diners i la mitjana dels donatius són de 16€. La idea és la de parlar dels casos de corrupció, no només política, sinó també empresarial. També volem donar veu a les iniciatives ciutadanes com la PAH i a la gent que fa propostes alternatives com ara Som Energia, és a dir, la gent que fa coses i no només es queixa. Hi ha tot un altre eix transversal que és el d’analitzar el paper que estan jugant els mitjans de comunicació en tot això, és a dir, per què posen semàfors verds a Abertis, La Caixa, el BBVA… Molta gent ens ha preguntat “quin enfocament tindrà aquesta publicació en referència al procés sobiranista?”. Té 12 pàgines, que tampoc donen per tant, i preferim centrar-nos en àmbits on hi ha poca informació, que no és el cas del procés sobiranista, per sort.
Després d’això, quins són els vostres objectius?
Encara no ho hem pensat. No sabem si continuarem fent la revista a nivell de tota Catalunya perquè no ens volem marcar aquest objectiu i de moment traurem aquests quatre números. Hi ha moltes coses per fer, per exemple, crec que caldria fer en l’àmbit de la sanitat una mena de PAH perquè encara no s’ha arribat a un bon grau de desenvolupament organitzatiu per denunciar-hi els casos d’abusos.
