Algú ho podrà pensar. I de vegades, jo també ho penso. És una sort, o és un inconvenient que et pugi la mosca a l’orella quan veus que tothom accepta un plantejament com si fos una evidència?
Els especuladors poden ser tot el que vulgueu. A aquestes alçades podem fer un concurs de veure qui els bescanta amb més originalitat. Ara bé, fóra bo arribar a esborrar-los de la faç de la terra?
Emperò, fóra útil? És més, fóra raonable?
Si anem a la vida real, jo, quan estic baix de defenses, se’m tiren a sobre tots els virus i bacteris i em deixen fet un pellingot. Per sort, si me’n surto, em trobo més enfortit i preparat per nous atacs
Jo veig que hi ha unes empreses, fundacions propietat de fons de pensions, empreses enriquides en el món dels negocis financers, grans fortunes, experts a moure diners i no produir res,-vaja, talment com els virus de què parlava-, que esperen les situacions de crisi dels estats i de les empreses que han estirat més el braç que la màniga, per fer el seu “agost” quan els truquen a la porta.
A més a més, aquests deutors estan tan penjats –ja s’ho prenen per costum- que tot i deure molts diners, tot i veure que tenen problemes per tornar-los, a més a més encara en demanen més. I ho consideren de justícia que se’ls comprin les noves emissions de deute. Vaja, si jo tingués diners, diria que tenen una mica de barra.
Jo sempre he pensat i he cregut que la riquesa ha de tenir un retorn social. I això ho penso perquè crec que la humanitat és una germandat. Aquest és una altre aspecte que també podríem considerar. El que passa, que, en teoria, aquest és el plantejament sovintment acceptat, allò que en diríem políticament correcte, però no pas en el món dels negocis. Tampoc ho seria en el món de l’empresa. Per això hi ha les assegurances de crèdit i caució i l’home del frac per perseguir els que no paguen.
La meva sospita, la meva mosca a l’orella em planteja una altra qüestió, que a aquestes alçades i per les reaccions que està tenint, potser seria normal considerar-la com a políticament incorrecte. Pel que sembla, els especuladors són el dimoni que cal matar com als pastorets, però ningú no es vol fixar per què s’ha enfilat per l’escotilló i ara el tenim bo i campant per l’escenari, com a amo i senyor.
És dolent posar ordre a la casa? És nefast fer una funció pública, administrant amb austeritat els béns públics, reduint despeses supèrflues i innecessàries i viure dels propis recursos i del propi treball? I per què hem arribat fins aquí? Perquè hem volgut o perquè ens hi obliga el “gairebé terrorista” especulador?. Oi que és normal i just deixar diners a qui me’ls demana? No és de lògica deixar diners barats, si crec que me’ls tornarà i posar-los molt cars, perquè no me’n demani, si penso que potser no cobraré?
Què passaria si ens dedicàvem a tapar la porqueria que tenim a casa i mirar cap a una altra banda? Jo ja sé que els primers a fer-la i escampar-la han estat els que ara en reclamen la neteja i a més a més, tenen la barra de voler-ho fer amb els nostres diners. No són pas institucions públiques. El que passa és que ells són virus i nosaltres no. I com a virus els hem de tractar. Posem-hi remei ràpidament, contenint la despesa necessària i generant noves empreses. I per descomptat, posant els busos que calguin per no deixar a terra els que no poden seguir. Però no ens obsessionem a fer desaparèixer els especuladors. Els tindrem a ratlla, si nosaltres fem els deures.
Algú pensa que és vida, viure en una cambra de buit absolut, sense virus ni bacteris, d’aquelles que fabriquen els meus amics terrassencs de Telstar?
Benvinguts els especuladors que ens menen a posar ordre a les nostres finances, gent que malfien si no treballem, que se’ns tiren a sobre com corbs si ens endeutem i no generem PIB, i no parem fins a recuperar les regnes de casa nostra. Les xurriaques, emperò, que les tinguin ben a la vista.
Josep M. Puig i Puigdomènech
Terrassa, 13 de novembre del 2011
