[Un viatge a l’Índia – Gonçalo M. Tavares – Edicions del Periscopi. Traducció de Pere Comellas]
A aquestes alçades, qui necessita èpica? Tot ens fa pensar que l’epopeia no hi cap en un món com el nostre, sense grans gestes ni herois que les encarnin. Però Tavares, diuen que a dia d’avui el millor escriptor portuguès, amb la tranquil·litat de qui no busca elogis, contradiu el món i ens demostra que encara hi ha cançons per cantar. Només amb una diferència: les heroiques proeses que, per suposat, no acaben en victòries, ens seran indiferents. Els herois clàssics ja no ens serveixen i desterrem l’astut Ulisses, el valent Aquil·les i el magnànim Enees per trobar en Bloom, un heroi que sap fa molt de temps que “som inseparables de la nostra pitjor part”. En Bloom no és cap heroi clàssic però tampoc té res del patètic heroi romàntic. L’èpica que usarà Tavares serà, doncs, tota una altra cosa, perquè “no es tracta aquí de trobar la immortalitat/ sinó de donar un cert valor al que és mortal”. Tampoc no es tracta, com feien els antics, d’exaltar la pàtria (la pàtria és per a en Bloom un lloc d’on fugir) ni tampoc d’exaltar als déus (com podem emmirallar-nos, en un món tan immediat, “en uns personatges que poden suportar mantenir-se així, possibilitat?”).
El viatge que narren aquests cants té per objectiu oblidar un passat obscur i tacat de sang: més que viatjar, en Bloom escapa. S’aboca a la idea cursi que ben lluny del seu país (a l’Índia) i gràcies al llarg viatge trobarà la solució als seus problemes: conseqüències d’aquest absurd prestigi d’allò remot, com diu Perejaume. Però el to profundament pessimista i irònic de Tavares ja ens diu de bon principi que l’heroi no tindrà un final triomfant: de Lisboa a Londres, de Londres a París i finalment a l’Índia, descobrim les misèries de cada ciutat i sobretot les contradiccions del món d’avui: l’individu contra la multitud, el cel contra el fang, la ciència contra la natura. “¿Estimo el què és pròxim, o allunyo el que odio? Aquesta és la qüestió”. El desengany existencial d’en Bloom planteja, sobretot, que els problemes i les frustracions no depenen de punts geogràfics.
La gesta d’en Bloom també ens il·lustra com l’home contemporani no té una relació ben resolta amb la maldat: no som encara capaços de comprendre l’existència tan profunda del mal en un món tan sofisticat. Des de l’Odissea d’Homer, l’essencial es manté intacte: “l’odi no necessita una gran tecnologia de suport: n’hi ha prou amb dues dones per a un únic home, o dos homes per a un únic territori”. L’heroi Bloom no entén com l’home ha fet possible volar de Lisboa a l’Índia en un dia, però en canvi “cap home fort no mostra la seva força exposant una llarga teoria a la pissarra”. L’autor no es cansa de repetir que som dolents perquè tenim dos costats, i el que resta amagat sempre serà més obscur que el que s’ensenya. D’occident a orient la gent es presenta igual de mesquina, i en Bloom n’extreu una trista conclusió: “cultura no és res més que la manera d’entendre que l’infern no ha començat, pròpiament, avui”.
Siguin dels antics o siguin nostres, els drames són exactament els mateixos; igual de ferma es manté la nostra recerca del sentit. I què canvia? Només la nostra relació amb la tragèdia: la immensa indiferència dels personatges cap als seus drames. L’heroi no es rebel·la contra el destí, s’hi s’adapta. Què millor per una societat com la nostra, de tornada de tot, descreguda i escèptica? Ens hem quedat sense herois i sense gestes: “no hi ha símbols: tot existeix i esgarrapa”. I malgrat tot, Tavares ens presenta una epopeia al segle XXI que resulta ser una gran epopeia: amb la mateixa força i ambició que els antics. Potser, deu pensar Tavares, encara hi ha coses que, existint des que el món és món, no ens podem explicar. De fet, potser es dóna la raó el poeta quan diu que “l’inexplicable és la raó per la qual no ens llancem tots/ d’un a un/ a intervals regulars, d’un edifici alt.”
