Brussel·les, 26 de març de 2009
Es compleixen deu anys de l’inici de la campanya de bombardejos aeris de l’Aliança Atlàntica sobre el que llavors era Iugoslàvia i avui són Sèrbia i Montenegro. L’objectiu era evitar el genocidi dels albanesos a Kosovo iniciat pel líder iugoslau Slobodan Miloševi?. Després de dos mesos i mig, les tropes iugoslaves van abandonar aquesta província, que va passar a ser administrada per Nacions Unides.
L’aniversari coincideix amb la polèmica pel sobtat anunci per part de la ministra de Defensa Carme Chacón de la retirada de les tropes espanyoles de la missió de l’OTAN a Kosovo. Aquesta decisió causant d’una tempesta internacional posa en evidència les conegudes febleses del govern Zapatero: nul·la traça en diplomàcia, menyspreu per les formes, efectisme, improvisació, superficialitat i manca de preparació dels seus ministres. El problema de nomenar ministres fotogènics és que després han de governar.
L’espluguenca Carme Chacón arribà al Ministeri de Defensa amb 37 anys, sense cap experiència en aquest terreny ni en afers internacionals. Amb anterioritat ocupà breument el Ministeri de Vivenda, des d’on llançà plans intervencionistes envaint competències exclusives de la Catalunya que tant diu defensar.
I ara a la ministra li toca fer el ridi internacionalment a causa de les pors que Kosovo inspira en part de la classe política espanyola, i més concretament, messetària.
Espanya és l’únic país de l’occident d’Europa que no ha reconegut la independència de Kosovo, proclamada el 17 de febrer de l’any passat. Els altres membres de la Unió Europea que rebutgen unir-se als cinquanta-sis països de tot el món que han reconegut a la nova república són Grècia, Xipre, Eslovàquia i Romania. Grècia i Xipre es posicionen del costat de la seva tradicional aliada, Sèrbia, i exerceixen la seva versió de solidaritat amb les seves correligionarios ortodoxs. Per altra banda, Eslovàquia i Romania temen que se’ls esvalotin les seves respectives minories hongareses. El centre i Est d’Europa forma encara un complex mosaic ètnic plagat de greuges històrics.
Però, què fa Espanya en tan pintoresca companyia? Al no reconèixer Kosovo, proclama que se sent tremendament insegura respecte a les seves nacionalitats, i demostra que està verda per jugar un paper diplomàtic en la primera divisió internacional.
Àdhuc França, històrica aliada de Sèrbia i país de tradició centralista “par excellence”, s’apressà a reconèixer-lo, perquè juntament amb els seus principals aliats hi va veure el mal menor després de les atrocitats comeses per Sèrbia contra els altres pobles al si de Iugoslàvia.
A ningú li agrada com ha quedat Kosovo –una pobra província convertida en Estat sense sortida al mar, sense cultura democràtica i sense perspectives a mitjà termini d’arribar a una pacífica convivència multiétnica. I a ningú complau tampoc el que ha esdevingut de Bòsnia i Hercegovina, altre petit Estat de difícil encaix i viabilitat sense el constant apuntalament de la comunitat internacional.
Ambdós nous Estats són resultat de les brutals accions de Slobodan Miloševi?, mort abans d’arribar a ser condemnat pels seus crims contra la Humanitat. Els serbis foren els únics criminals de guerra a Bòsnia entre 1992 i 1995, però sí els pitjors. Després de Bòsnia va ser el torn de Kosovo, i quan el 1999 començava una campanya de genocidi, els Estats Units i altres aliats en l’OTAN decidiren protegir les poblacions civils albanokosovars i apartar-les de l’abast del règim tirànic de Belgrad.
Des del punt de vista dels drets humans i l’estabilitat en els Balcans, la separació de Kosovo en l’última dècada ha resultat un èxit. Políticament, però, persisteix una frontal oposició per part de Sèrbia i el seu gran valedor, Rússia. El poder de veto rus al Consell de Seguretat de l’ONU ha impedit una solució en el marc d’aquesta organització, i encara bloqueja l’ingrés del Kosovo independent.
Sèrbia ha pagat un alt preu per les aventures bèl·liques de Miloševi?. El 1999 la seva economia s’havia contret a la meitat del que era el 1990, i avui dia la seva renda per cápita segueix molt per darrere d’Eslovènia i Croàcia, i fins i tot de Bulgària i Romania.
Sèrbia ha de passar pàgina i mirar cap al futur. Malgrat haver signat el 2008 un acord d’estabilitat i associació amb la UE, dissenyat a preparar l’eventual ingrés a la Unió, segueix prioritzant la seva obsessió per recuperar Kosovo per sobre de construir un futur pròsper i en pau per als seus ciutadans. Té nul·les possibilitats d’entrar a la UE mentre es negui a acceptar que va perdre Kosovo en una guerra fa deu anys, i que la majoria albanokosovar mai tornaria a acceptar la sobirania sèrbia.
El govern espanyol també hauria de ser capaç de veure-ho. Sobretot una ministra catalana.
Erika Casajoana
Consultora política
