NO AL 3+2! Aquest és el crit que ressona per les universitats catalanes aquesta setmana amb més força amb motiu de la vaga convocada per la comunitat estudiantil el dia 3 de març. La protesta és, en primera instància, contra aquesta nova mesura del pla d’estudis universitari, però que es fa extensible al preu abusiu de les matrícules universitàries, la pujada del 66% de les taxes i un llarguíssim etcètera de retallades indiscriminades. La universitat s’ha convertit en un privilegi pels estudiants que les passen magres per combinar estudis i feina amb els règims d’assistència establerts i les exigències de qualificacions elevades per optar a beques. Però no tot són males notícies, perquè també s’ha convertit en un excel·lent negoci pel sector de les empreses privades que han trobat una font d’energia entusiasta i molt barata, o gratuïta, que els fa mantenir els seus desorbitats beneficis.
La Universitat Autònoma de Barcelona s’ha sumat a aquesta iniciativa amb un peculiaritat: la vaga és de tres dies, de l’1 al 3 de març, ambdós inclosos. A la pregunta de perquè aquesta elecció …és perquè l’Autònoma és així. Efectivament, un grup de piquets que fan els anomenats “passa-classes”confessa que un dia de vaga no fa res, ni tres tampoc i jo li vull afegir ni tres mesos, el pla Bolonya, entre d’altres, n’és un clar exemple. La seva rèplica no es fa esperar i raona dient que tampoc ens podem quedar de braços plegats, no, això no.
Evidentment, ens enxarxem en una discussió fins que sentencio que ni jo els convenceré, ni ells ens convenceran als estudiants que hem anat a classe a exercir el dret d’anar-hi, aquest dret que tant reivindiquen. El cert és que per uns o per uns altres ens quedem sense classe, tot i els esforços dels presents per poder assistir-hi: nits treballant, hores extres, caps de setmana sencers per pagar la carrera, tots…inútil i aquest cop, a sobre, privats pels nostres propis companys que ens acusen d’insolidaris. Ja sortint de l’aula, tanquen les porten victoriosos i els hi recordo que la vaga és el 3 de març, fan oïdes sordes.
Tot i sabent la poca popularitat que té dir això, n’assumeixo les conseqüències: fa anys que estudio a l’Autònoma i he patit, com els altres, els preus que escanyen la butxaca, sé que molt probablement el meu fill no podrà gaudir d’una educació universitària si la situació segueix aquest camí, però també he assistit a un sense número d’assemblees reivindicatives i que no respecten la veu de tots els estudiants, també he presenciat que les aturades solen ser cap al volts de primavera i entre dimarts i dijous(la majoria de classes a l’autònoma és de dilluns a dijous) o bé durant èpoques amb ponts propers o d’altres festius, també he vist com
malmeten mobiliari (que després pagarem de nou amb la pujada de preus) i com s’increpaven, fins i tot amb violència física, a alumnes que volien accedir a les facultats…Això és un descrèdit per tot moviment de vaga, tota aquesta unió que tant reclamen acaba per ser un massa desfeta i dividida que els dies de vaga es queda a casa veient la televisió, que tots sabem la seva gran tasca educativa sobretot a unes franges horàries concretes …
Sens dubte: NO AL 3+2! PROU RETALLADES! Però el camí de la vaga—de la vaga que es practica a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona—està demostrat que no funciona. No funciona parar la gestió acadèmica durant unes hores, no funciona col·lapsar el rectorat dormint-hi una setmana, no funciona el segrest d’exàmens, no funcionen el tancament de classes amb piquets informatius, no funciona trencar el mobiliari, no funciona i no em cansaré de repetir-ho. Jo no tinc la solució, tant de bo, però crec que l’eina per acabar amb aquesta tirania és accedir costi el que costi als llocs de poder i ocupar-los amb gent sensata que es planti, que digui no aquesta desraó de privar de formació a les persones, però per això cal el sacrifici de suportar el jou uns anys per tenir els estris per combatre’ls, de tu a tu. El sacrifici no és perdre classe, el sacrifici es fer-ne, sota les seves regles i jugar amb les seves condicions i alçar-nos sobre el taulell i un cop fet, canviar-los el sistema.
