Benvolguda Lola,
M’expliques amb tristor aquella hostilitat desfermada entre faccions del mateix bàndol que vas viure a Barcelona durant la guerra, els assassinats fruit de l’odi i aquell fer combregar amb rodes molí dels comitès revolucionaris, i entenc perfectament que allò t’apesarés tant. També em dius que quan et van encarregar El més petit de tots vas demanar com a condició que et deixessin tota la llibertat per posar-hi el que et semblés, i que t’ho van acceptar. Olé la Lola, sempre tan gelosa de la seva autonomia personal, vaig pensar en llegir-ho.
Des que vas publicar els teus primers acudits al Cu-cut! de la mà de Joan Llaverias, el teu primer mestre —quants anys tenies, Lola, quinze?—, se’t va posar al cap la idea de dedicar-te a dibuixar i no vas parar fins aconseguir-ho. Vas marxar cap a París amb els divuit acabats de fer. T’hostatjaves en un pensionat prop del jardí de Luxemburg. Te’n recordes? I un matí de maig vas agafar la carpeta amb els dibuixos que havies fet per alguns contes de Perrault i de Wilde, i et vas plantar a la Llibreria Hachette, a la cantonada del bulevard Saint-Germain amb la rue Hautefeuille, al rovell de l’ou de París. Amb aquesta determinació tan teva, vas entrar i vas demanar per en Louis Hachette, el net del fundador. Vau parlar durant més d’una hora. L’home no s’acabava de creure que les il·lustracions de la carpeta les haguessis fet tu.
Sempre aquesta prevenció amb tot allò que és escrit, pintat, compost, interpretat o esculpit per dones. Tu mai has deixat de lluitar contra aquest prejudici patriarcal, i una mica hem avançat, però encara avui n’hi ha que somriuen sota els nas, no et pensis. El fet és que et van contractar. Vas dibuixar per Hachette durant set anys, i vas col·laborar amb dues editorials parisenques més.
M’ha vingut el cap en Quino, que va descobrir la seva vocació de ninotaire quan era una criatura i que, com tu, va maldar molts anys fins aconseguir-ho. Desconec si t’ha arribat la notícia, però va morir a la seva Mendoza natal aquest passat setembre, tot just començada la primavera austral. Probablement no el vas arribar a conèixer personalment, però posaria la mà al foc que has passat bones estones llegint les seves tires de Mafalda i les seves vinyetes còmiques. Feia sàtira irònica de l’estupidesa del poder i els empresaris escanyadors, de l’explotació dels dèbils i la misèria, de la vida controlada per la burocràcia i les il·lusions ingènues que a vegades ens fem. Em diràs que era un humor més aviat pessimista, ho accepto, però d’una gran agudesa i, en el fons, sempre hi havia un deix de simpatia per les víctimes; i sovint pels botxins, que sucumbeixen a la seva pròpia imbecil·litat.
A la teva carta també em confirmes que en acabar la guerra vas viure un exili interior. Em dius que és pitjor que un exili a l’estranger, perquè vius a casa i entre els teus paisans, però ets ignorada i menystinguda. Hi estic d’acord Lola, si ets lluny, et mors d’enyorança, però no convius cada dia amb la indiferència dels que t’envolten, i això és una tortura que s’afegeix a la nostàlgia de la vida que t’han desfet.
El desembre de 1977 en Josep Maria Espinàs va tenir una bona pensada per retre’t un homenatge i alleujar-te aquesta soledat. Des de la seva columna a l’AVUI va demanar als nens i nenes que et dediquessin un dibuix i te l’enviessin per Nadal. A Tiana te’n van arribar gairebé deu mil, fets a les escoles de tot el país, i també per gent gran que quan eren criatures havia llegit els teus contes i els recordaven amb afecte i agraïment.
De fet, jo et vaig conèixer aleshores. Tot just tenia setze anys, i tota la vida al davant.
Rep una afectuosa salutació.
1/02/2021
