Aquesta setmana ja hem començat l’activitat parlamentària a Brussel·les, on dilluns va comparèixer Jean Claude Trichet i dimecres hi vaig presentar l’informe del BCE de 2010. Cares llargues i de circumstàncies de molts diputats alemanys i nòrdics: si ja vàrem marxar de vacances, a finals de juliol, amb l’ai al cor de la crisi del deute públic espanyol i italià dels dies 11 i 12, la primera setmana d’agost va confirmar els pitjors auguris: només les compres de deute públic del BCE en el mercat secundari van evitar el desastre.
Si ningú no vol comprar deute en els mercats secundaris (on es compren i venen títols ja emesos), puja el seu tipus d’interès, la qual cosa acaba afectant en pocs dies als tipus d’interès del mercat primari (emissions setmanals de nou deute públic). L’augment de la prima de risc no només castiga el govern, sinó que també encareix els crèdits per a les empreses i les persones d’aquell país. Aquesta setmana hem sabut que el BCE està comprant des de llavors, cada setmana, deute espanyol en els mercats secundaris, però aquest dòping que per ara calma la situació no serà etern, a tot estirar uns mesos més. El fet que PP i PSOE hagin tret tan ràpidament l’artilleria més grossa disponible (reforma de la Constitució sense referèndum) és per a mi la demostració més clara de que el risc de fallida de l’Estat espanyol ja és considerable: en resposta a una pregunta meva dilluns passat, relativa a les condicions imposades a Espanya per les compres del seu deute, Trichet va respondre literalment: “El BCE no negocia amb governs, només dóna recomanacions sobre com recuperar la confiança dels mercats”.
1.- A mitjans d’octubre de 2009 vaig enviar un power point als 85 diputats del grup liberal demòcrata del Parlament Europeu amb el títol “Spain, the next European problem“. No sóc cap gurú econòmic, em vaig limitar a fer saber als meus col·legues les preocupants previsions de la Comissió Europea que llavors ja feia sobre l’economia espanyola (crèdit bancari disminuint al sector privat; atur a l’alça; col.lapse en pocs mesos del dèficit públic) i vaig advertir-los de la insuportable lleugeresa del primer ministre ZP (El ppt és a www.tremosa.cat).
2.- La crisi del deute públic espanyol d’aquest estiu era previsible: el govern espanyol va perdre lamentablement dos anys a reconèixer la crisi; quan ha actuat forçat pels fets, ho fet tard, amb desgana i malament. Als mercats financers se’ls pot despistar amb reformes cosmètiques i improductives alguns mesos (reforma laboral de setembre de 2010) però no pas gaire més. Si els mercats financers no agraden se’ls pot defugir amb un pressupost equilibrat. Acusar-los d’especuladors, com fa cert PSOE i com fa una gran part de l’esquerra catalana, és demagògia populista de la pitjor, que horroritza fins i tot als socialdemòcrates nòrdics.
3.- Espanya és un dels països més endeutats del món (gairebé el 300% del PIB si sumem deute privat i públic). Aquesta crisi és una crisi de desendeutament i no retornarà la confiança (és a dir, el consum i la inversió) fins que el deute no s’estigui reduint de manera creïble. Això només es pot fer amb creixement econòmic o amb sacrificis salarials i socials. Espanya ha perdut galdosament el temps i per això des d’aquest estiu no es compra deute públic espanyol als mercats secundaris: a fora anticipen anys de creixement molt lent i de dur ajustament econòmic i social. Augmenten els dubtes sobre si l’Estat espanyol podrà retornar en el futur el deute públic que tan alegrement ha quasi duplicat només en els darrers tres anys.
4.- Els mercats financers som tots: la majoria dels fons que inverteixen en deute públic de països desenvolupats són fons no especulatius. Són fons de pensions d’estalviadors petits, de classes mitjanes, de mestres i funcionaris. Quan un gestor d’aquests fons es planteja comprar deute públic d’un país demana informes acurats sobre l’evolució econòmica d’un govern en els darrers i sobre les expectatives de futur. Que ZP deixaria el país cremat com un solar ja es veia fa anys (Solbes i Almúnia ja ho van insinuar al 2009). Ara tothom parla d’Estats Units, als quals S&P ha degradat el seu ràting. Cal fer saber, però, que PIMCO, el primer fons d’inversió en deute públic del món (i dels EUA, per cert), va 6 mesos va dir que comprar deute dels EUA era un inversió que començava a tenir bastant risc, i que per tant deixava de fer-ho.
5.- L’esquerra catalana, amb els 29 diputats al Congrés dels diputats des de 2008, no sembla entendre gaire bé com funciona un món globalitzat perquè la seva influència en la política econòmica del govern espanyol ha estat tan gran… com amb la reforma de la Constitució Espanyola. La factura la pagarem molt cara si finalment Espanya ha de ser rescatada… Aquesta setmana mateix hem vist com l’empresa immobiliària Sacyr vol expulsar Antoni Brufau de la presidència de Repsol, una operació beneïda pel govern espanyol i el ministre Sebastián: el PSC i ICV no hi tenen res a dir tampoc? Fins i tot el Finantial Times s’horroritza per la supeditació dels interessos industrials de Repsol al pagament del deute immobiliari de Sacyr (Sacyr vol que tot el benefici de Repsol sigui repartit en dividents i no reinvertit en el propi negoci). Sacyr ha caigut un 80% en borsa en els darrers anys i li venç un deute de 5.000 milions en tres mesos. No parlava tant l’esquerra de nova economia o és que el sector del totxo segueix manant com sempre?
6.- Que ZP hagi mentit una vegada més i avancés les eleccions per a aquest novembre (feia poc al Congrés havia dit que aguantaria fins al març de 2012) és senyal de que Espanya pot necessitar ben bé un rescat per suspensió de pagaments abans d’aquella data: per poc que l’economia anés a millor haurien esperat fins al darrer moment, però l’anticipació electoral és la confirmació que fins i tot el PSOE ja preveu un 2012 encara pitjor econòmicament… tal com els darrers indicadors de juliol, llevat del turisme, assenyalen. ZP defuig una vegada donar la cara si aquest rescat és fes necessari. Irresponsabilitat total.
7.- Els països del nord no volen seguir pagant el dèficit del països del sud. Sense les compres de deute públic espanyol del BCE a l’agost, que no es podran mantenir gaire temps, la suspensió de pagaments de l’Estat espanyol ja s’hauria produït. Aquest és un sentiment transversal als països nòrdics i no només un sentiment dels partits euroescèptics, que comparteix fins i tot el partit socialista de Finlàndia. Trichet va dir dilluns passat al Parlament Europeu, en resposta a una pregunta meva sobre les condicions imposades a Espanya per aquesta compra: “El BCE no negocia amb governs, dóna recomanacions sobre com restaurar la confiança dels mercats”. Que PSOE i PP s’hagin posat tan ràpidament d’acord per reformar la constitució vol dir que la probabilitat de fallida i de rescat d’Espanya ja és considerable.
8.- Per tot plegat, aquest dimecres vaig començar el meu discurs a la Comissió d’Economia del Parlament Europeu, en la presentació de l’informe del BCE, “donant gràcies per l’euro i pels beneficis de la mica d’integració europea que ja tenim: sense l’euro, i amb el primer ministre ZP, probablement Espanya ja hauria sofert un corralito”
