Hi ha un pla gradual sense pausa per liquidar la pagesia catalana i europea. És un fet que cada dia es confirma més clarament. Per acabar-ho de reblar, el tractat MERCOSUR serà el pas definitiu. Han intercanviat cotxes i indústria en detriment del camp i la ramaderia.
Sense resposta política això s’acabarà consumant: dependrem de la producció agrària i ramadera de les grans extensions d’Amèrica del Sud o de l’Àfrica. I de pas, també serà la fi d’una identitat mil·lenària que com la catalana té la seva principal resistència en l’àmbit agrari rural. Els grans poders econòmics hauran culminat el seu doble objectiu: fer-nos dependents d’ells i afeblir-nos com a col·lectius nacionals (els únics que tenen una mínima capacitat de resposta).
La proximitat es proposa per a les persones però no per als productes i els serveis. Vet aquí la contradicció del predicament de l’Agenda 2030 sobre el qual es fonamenten les tesis justificatives del tractat MERCOSUR. Els serveis i els productes són globalitzats, però les persones cada vegada tindran més restriccions de moviment, obligades a complir amb uns estàndards artificials i externs a la seva voluntat.
Un dia són noves malalties pels animals (ara els hi toca a les vaques, amb la maleïda dermatosis), un altre dia espècies invasores en els conreus o tot d’una dificultats amb els adobs o els tractaments. És una ofensiva permanent, sense descans, contra el sector primari català, àdhuc europeu. Els pagesos catalans fan nosa, molesten i han de ser anorreats, segurament es deu comentar en els passadissos de la Comissió Europea, dominada per les grans corporacions de la producció en massa i les seves vinculacions amb la fabricació de pesticides o fertilitzants.
Per tot això, és necessari advertir, com fa el Front Nacional de Catalunya, de manera persistent, que el camp, la mar i la muntanya són els nostres baluards nacionals i que han de tenir viabilitat comercial, econòmica i financera, sense necessitat de què siguin subvencionats per l’estat. Han de poder viure del seu treball en el mercat català i europeu. I això és possible amb el control de fronteres (aranzels, segurament, per evitar la competència deslleial), les desgravacions fiscals (no han d’assumir, sobretot per ser autònoms, encara més pressió d’Hisenda) i amb la diversificació productiva (amb més valor afegit, més especialitzada i més autòctona).
Estem en deute amb la pagesia, des de la producció de vins, l’engreix del porc o les pomes i taronges més dolces, per citar només tres exemples. Conformen el paisatge, ens permeten gaudir d’uns aliments extraordinaris, ajuden al progrés tecnològic i apunten bé en l’equilibri territorial. Tot serien avantatges perduts, potser de manera irreversible, si finalment han de tancar explotacions o deixar els camps erms.
No podem permetre, per passivitat o ignorància, que la pagesia vagi desapareixent davant nostre de forma imparable. Calen reaccions i reaccions polítiques. Serioses, amb decisions contundents i no pas amb fugides endavant com el discurs de moda del canvi climàtic, amb el suposat escalfament global a causa de l’acció de l’home. Més proximitat en els recursos i els serveis precisament és el que no es vol garantir quan es persegueix o es deixa desaparèixer la nostra estimada pagesia, arrelada com cap altra activitat, a la terra. La nostra nació no s’ho pot permetre.
