La qüestió de la memòria històrica és un tema que ha estat en voga els darrers anys. Sembla mentida que un conflicte bèl·lic dels anys trenta pugui fer córrer tanta tinta a dia d’avui. Però no ho és, de mentida. Bona part de culpa la té el fet que no hi ha hagut una catarsi col·lectiva per superar-ho, no hi ha hagut expiació dels pecats, i per això aquest és un drama que encara cueja al nostre subconscient de poble. La gent es torna tan miserable durant una guerra, van ser tan fortes les conseqüències… Com per no recordar-se’n.
L’estudi de la història no és mai neutral, ja poden dir el que vulguin, i ho és molt menys a mesura que l’objecte d’estudi s’apropa al nostre temps. Centenars d’historiadors s’han entestat en voler equiparar la seva feina a la d’un científic i han teoritzat molt sobre l’assumpte. Les intencions són bones, sobretot perquè el que cercaven era dignificar la seva professió. Però no es pot obviar que l’historiador forma part de l’objecte estudiat. És com si un científic fos alhora la cèl·lula que estudia, com si un biòleg marí fos alhora foca o dofí. Jo sóc dels que penso que és millor ser-ne conscient i així poder anar previngut.
Pel que fa a la guerra del 36, crec que, si no es va amb els peus de plom, se’n pot obtenir una visió esbiaixada. No em referiré a les opinions que en tenen a Espanya, perquè allà encara han superat menys el conflicte que a Catalunya. Cadascú sap molt bé de quin bàndol és hereu i tots contra Catalunya, com sempre. Em vull referir a les polítiques de recuperació de la memòria històrica que va fer el darrer govern de la Generalitat. Al meu parer, crec que s’ha ofert una visió esbiaixada, empesa per la militància a l’esquerra: hi havia uns bons i uns dolents. L’esquerra era demòcrata i, per tant, bona, i la dreta era feixista i, en conseqüència, dolenta. A les víctimes de la revolució del 39 no cal pas recordar-les perquè ja se’n va encarregar el règim franquista.
No dic pas que no tinguin part de raó, però no tota. Hi ha milers d’històries personals que no encaixen en aquest esquema binari. Llegint Viatge involuntari a la Catalunya impossible, d’en Quim Torra –sí, ja sé que vaig tard però és que amb els estudis… Excuses de mal pagador, ja em disculpareu- em trobo això: “En opinió meva, una de les primeres causes de la derrota republicana en la Guerra Civil. Si en lloc de matar lligaires i capellans s’hagués convertit en una altra festa cívica com la del 14 d’abril del 1931, potser tot hauria anat diferent”. En quin esquema binari encaixa aquesta reflexió tan encertada? On encaixa la persecució anarquista d’un demòcrata com Eugeni Xammar? Que algú m’expliqui si entra en aquesta divisió entre bons i dolents algú com Mn. Pere Ribot, que va haver d’exiliar-se tement per la seva vida durant la guerra, després va anar a Mallorca i allà es va veure obligat a anar al front com a capellà castrense al bàndol franquista. Fins aquí seria un menyspreable feixista si no fos que quan va tornar a Catalunya es va dedicar a defensar el nostre poble amb les seves humils eines des de la rectoria de Riells.
És quan s’utilitzen esquemes simples que hi ha moltes peces que no encaixen al trencaclosques. Aleshores, tal com va denunciar Josep Benet al seu dia, és quan s’inclou a un personatge anomenat Justo Bueno al llistat dels “immolats per Catalunya” que hi ha al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. Justo Bueno, no era ni just, ni bo, ni demòcrata, ni va defensar mai Catalunya. Justo Bueno era un assassí de la FAI, que no creia en la llibertat d’expressió i per això perseguia i assassinava periodistes. Justo Bueno era un delinqüent que va matar per diners i que va assassinar els germans Badia. No va dubtar, a més, a intentar canviar-se de bàndol després d’haver tocat els pebrots a base de bé en el que, en teoria, era el seu.
Defugim els esquemes binaris i potser acabarem el trencaclosques sense que quedi guerxo.
