Mentre s’apropa el més que inevitable xoc de trens, alguns encara s’aferren a la versió política d’allò que deia John Maynard Keynes: “The inevitable never happens, it is the unexpected always”. Efectivament, tothom sap que no és possible un autèntic pacte fiscal amb Espanya, que l’estat no concedirà un règim diferenciat que va contra la seva pròpia estructura, però davant l’inevitable desencontre es refugien en l’esperança d’un imprevisible desenllaç que ens sigui, mínimament, favorable. Però amb l’experiència estatutària encara fresca, poc tindrà d’inesperat el debat a les Corts Espanyoles o, subsidiàriament, el parer del Tribunal Constitucional; i encara menys la maquinària implacable en el dia a dia de l’Administració General de l’Estat i els seus ministeris.
No és moment de renuncies ni de consensos disfressats. Com a col·lectiu ens sumem, com no podia ser d’altra manera, a les moltes veus que demanen al Govern català i al seu President Artur Mas fermesa, tot sabent que en aquesta aposta té la immensa majoria del poble al darrera, recolçant la iniciativa. El temps s’acaba i seria una lamentable irresponsabilitat no tenir ja pensat el següent pas a donar, en temps, forma i contingut davant la certesa d’un acord del tot impossible. És el que s’anomena, el famós Pla B.
De fet parlar de plans amb tot l’abecedari és una simplificació i un no acabar mai. Sinó hi ha pla B però hi ha pla per totes les vocals: Pla Acord, Pla Engany, Pla Independència, Pla Ocupació i Pla Uniformització. El pla A és impossible perquè els espanyols no el volen, el pla E els catalans aquesta vegada no se l’empassaran, els plans O i U el govern de l’Estat fa més de trescents anys que els practiquen, amb petits periodes d’excepció. Anem treballant el Pla I, el millor de tots i, encara que difícil, l´unic que només depèn de nosaltres.
