Els ulls han esdevingut dues fines línies que han desfigurat la seva expressió habitualment tan amorosa. Un posat expectant, el cos amarat de desig. Entrellucant lluny, més enllà d’allò tan esperat, l’absoluta obscuritat anorrea la claredat d’uns ulls verds i els aboca a una foscúria que mira enfora però no surt dels dedintres.
Ara és tardor. Ell, mariner de terra eixorca; navegador de terra ferma; ella, sap que vindrà. Escampa els seus humors. Les feromones en vol lliure li arribaran: són el reclam de cada tardor.
Vindrà. Els seus amanyacs faran xopar el seu cos de dalt a baix. Els fluïts regalimaran cames avall i no podrà donar silenci als xiscles: tant temps esperant… expressió sublim, per ser ofrena d’amor. Hi somnia.
Preparada per la fusió.
Ell no ho sap però a l’última estada li va deixar sis records inesborrables. Sí és queda fins Nadal, si els seus amors el poden retenir, li tindrà preparats els sis records en forma de regal. Sota l’arbre.
I ja el sent arribar. Ensuma la seva olor. Els porus impregnats de tot ell. Amb pas felí per no despertar ningú, s’apropa a les palpentes, mirada fixe a l’olor, i s’atura en trobar la calidesa de la pell que tant ha enyorat.
Fina, càlida, Tota seva; cada dia, tots els mesos.
I ella, ara, al seu reialme, obert el cor a totes les esperances, amb l’anhel vibrant, vessant de zel la mirada, retroba el seu amant
