Per a redactar la història general d’un determinat període o època cal comptar amb estudis sectorials, des dels locals als de dimensió nacional i cal també disposar de biografies sobre els protagonistes destacats. Amb tot aquest material i l’ajuda dels mitjans de comunicació que en la seva diversitat fan una exposició dels fets, l’historiador redacta, descriu.
Com és previsible tenim llacunes, situacions i personatges que encara no tenen l’estudi sectorial o la biografia. En alguns casos és especialment estrany aquest oblit. Aquest era el cas de l’advocat Josep Maria Vilaseca i Marcet (Barcelona, 1919 – 1995) que tot i que fou una de les personalitats més significatives de la vida cívica de la segona meitat del segle XX a Catalunya no tenia encara una biografia que n’expliqués la seva trajectòria.
Finalment, ara fa dos mesos, Jordi Amat, escriptor i assagista, ha publicat a L’Avenç aquesta biografia amb el títol “Un país a l’ombra – Vida de Josep Maria Vilaseca i Marcet”. És un llibre de 310 pàgines ordenades en tres grans capítols.
La primera part està dedicada a explicar-nos la infantesa i la formació, així com el trasbals de la Guerra d’Espanya (1936-1939). Educat en els jesuïtes ens és explicada la vivència espiritual que hi forjà. La segona part, descriu la formació professional, d’estudiant de dret, la posterior participació en les oposicions a advocat de l’estat que guanyà, la progressiva identificació amb els problemes de la societat, la participació als anys cinquanta en un partit, que com tots era clandestí “Izquierda Democràtica” i la revista “Cuadernos para el dialogo”. Pas a pas assistim a com Vilaseca aprofundí en els problemes i aspiracions de la societat catalana i s’hi identificà.
La tercera part de la biografia descriu el Josep Maria Vilaseca que molts vam conèixer i en qui admirarem les conviccions cristianes i cíviques. És aquesta l’època en la que el 1969 creà amb la seva muller Teresa Roca la Fundació Jaume Bofill dedicada aleshores a les ciències socials i que ràpidament esdevingué una eina magnífica per a la promoció d’estudis històrics i sociològics. D’aquesta època una simple dada, a la Fundació Jaume Bofill un equip de sociòlegs format per Raimon Bonal i Joan Costa elaborà centenars d’estudis encarregats per associacions de veïns per a conèixer millor les realitats on vivien i fonamentar les seves reivindicacions i projectes.
Uns anys després Vilaseca va promoure la Fundació Serveis de Cultura Popular en la que s’establí, entre moltes altres activitats, l’Equip de Sociologia Electoral que dirigia Josep Maria Vallès amb una activitat que iniciava aquest camp entre nosaltres i encara posteriorment, fou creada una tercera Fundació, la de l’Institut Pacis.
Possiblement el lector de la biografia es preguntarà com potser que una acció de tal volum, de qualitat i amb la clara voluntat de servir a Catalunya no hagi tingut més publicitat. La resposta crec que es troba en el tarannà dels promotors, Josep Maria Vilaseca i Teresa Roca que mai no foren temptats per fer-ne ostentació, més enllà de la incidència que tenien i tenen els treballs realitzats. Recordem que la Fundació Jaume Bofill des de fa anys està dedicada a l’aprofundiment de l’Educació com a necessitat bàsica de la població. Els seus estudis, periòdicament, són objecte d’atenció i debat.
La vessant professional de Josep Maria Vilaseca fou el dret. Com a advocat s’especialitzà en les característiques organitzatives i d’orientació que calia que tinguessin les fundacions. Fou el redactor de la primera Llei de Fundacions Catalanes el 1982, participà en la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat i així mateix presidí l’Institut d’Estudis Autonòmics.
Segurament el lector d’aquesta biografia en acabar-la pensarà que li calia completar la visió que tenia d’una època, que Vilaseca i les seves fundacions i el teixit social que hi participaven, contribuïren a refer i que aquest llibre és una excel·lent lliçó de com la voluntat de ser útil troba la manera d’expressar-se malgrat les dificultats.
El llibre de Jordi Amat ens submergeix sovint en el dia a dia de l’actuació professional de Vilaseva i la seva vessant de promotor cívic a través de les fundacions que creia eren eines que canalitzaven energies en benefici de tothom. És una lliçó d’interès permanent, ben actual.
