Fa temps va caure a les meves mans un llibre de l’alquimista francès del
segle passat Louis Cattiaux amb el títol: FISICA I METAFÍSICA DE LA PINTURA. A primer cop d’ull sembla un simple tractat sobre art pictòric, però al mirar l’índex et quedes sorprès per la temàtica que abasta. Els primers capítols són de caràcter físico-material (suports, imprimació, pigments, fons, llum, dimensió, etc.) però després descriu els aspectes metafísics de la pintura i en general de l’art (geni, origen, do, vocació, entusiasme, ascesis, sensibilitat, etc.). La profunditat d’anàlisi i de síntesi és total.
Sense voluntat d’ésser exhaustiu i amb la intenció que en degusteu el perfum us en transcric algunes mostres:
“El geni es com la il·luminació que apareix després de la clarificació del
caos interior i es realitza en la meditació solitària; com el despertar
de l’ésser secret i totpoderós que dorm en cadascú de nosaltres.”
Tot i referir-se a la pintura, l’autor en realitat està parlant de totes les arts, incloses les efímeres: la música, la dansa, etc., en les quals els veritables genis, llegeixis Mozart, Beethoven i tants d’altres, han hagut de passar per un llarg i dolorós camí buscat o trobat de recerca interior i soledat primigènia per tal de poder pouar en la força espiritual que els ha enlairat fins a cimals inabastables per a la majoria dels mortals. Així l’autor en la descripció de l’ascesi ens mostra el camí del geni:
“És en la vacuïtat d’una pacient ascesi on l’art es manifesta al vident.
L’artista treballa com altres s’embriaguen o combreguen, fins al deliri de
l’ànima, fins a la bogeria creadora, en l’eufòria que engendra la llibertat
perfecta”.
Ara bé, per a l’exteriorització del geni cal sempre que l’artista tingui el do per a l’art que ha triat, i aquest només pot venir per “…. un abandonament sincer, una vertadera gratuïtat, una ruptura dels ressorts de l’ego, per tal que amb la gràcia novament en funcionament, el do torni a aparèixer en tot el seu esplendor.”
L’artista creador ha de treballar des de l’entusiasme: “… que és el que permet la creació, és a dir, la projecció del sentiment exaltat i magnificat”. L’autor distingeix clarament la passió de l’entusiasme: “… També la passió, encara que de forma més cega, engendra el poder creador; aquesta procedeix de la força genèsica, mentre que l’entusiasme ve de la força espiritual.” “L’entusiasme es la imaginació i l’amor en moviment.” Així doncs, l’origen de la força creadora determina el resultat de l’obra: la força genèsica, carnal, sexual, s’expressa a través de la passió com a foc inextingible i abrusador, mentre que la força espiritual esdevé entusiasme depurat i lliure produint l’obra artística viva. La conjunció de les dues produeix obres úniques: Rèquiem de Mozart, 9ª Simfonia de Beethoven, etc.
L’obra de l’artista ha de reflectir la personalitat de l’autor i no pas llur originalitat, car “… l’originalitat a ultrança és sempre el resultat d’una manca d’ofici o d’una tara de l’esperit que du a l’artista a dissimular la seva debilitat sorprenent amb una exageració especialitzada. L’originalitat és l’exageració d’una particularitat de l’ésser, mentre que la personalitat és l’exaltació de tots els seus poders. L’originalitat és un mancament, la personalitat és una realització.” L’art actual és ple de productes i obres d’una originalitat desbordada i impactant, però completament mancades de tota força expressiva i espiritual, i que amb prou feina passen a una breu posteritat comptada per setmanes o inclús només dies.
Res es tan senzill, doncs, com la simplicitat dels vers artistes, la resta no són més que farsants i mediocres que tracten l’art com un passatemps o una forma de guanyar-se la vida.
