En Pitu va picar de mans i tots els follets van callar immediatament. Llavors, es va enfilar d’alt d’una mena de tarima i va presentar el Dani a tots els follets, que se’l van mirar amb cara amistosa.
– Com sabeu, ens hem trobat aquí tots els follets de la contrada per tractar un tema de la màxima importància: l’aigua s’està acabant en aquesta zona i hem de cercar una solució.
Uns i altres anaven comentant el problema, però ningú no sabia el motiu que feia que l’aigua desaparegués. Aquella reunió li recordava al Dani les que feia ell amb els seus amics al cau de l’esplai els dissabtes. Va començar a rumiar sobre el que sentia i va recordar el que els havia explicat la mestra a la classe de Naturals: l’aigua era un bé de tots i de l’ús que tots en féssim depenia que n’hi hagués prou i de bona qualitat pels conreus i les ciutats. El que el Dani no entenia és perquè els preocupava tant la seva manca als follets: tan petits com eren en devien gastar molt poca. Els ho va preguntar. Enmig d’un gran silenci en Pitu se li va acostar, el va mirar fixament als ulls i li va dir:
-Dani, vols venir amb mi?
I tot seguit en Pitu va picar de dits i com per art de màgia tots dos es van trobar al costat de les enormes arrels de l’alzina.
-Mira, Dani, saps de què serveixen les arrels?
El nen va dir que si. Llavors en Pitu va tornar a picar els dits i es van trobar sota terra, al costat d’una petita llavor de blat.
-I això, saps què és això? És una llavor que necessita una miqueta d’aigua perquè neixi una espiga de blat.
El Dani va tornar a fer que si amb el cap. En Pitu va picar novament els dits i es van trobar a dins d’un cau de formigues. Semblava que no els veiessin i, millor, va pensar el Dani perquè ell les veia gegantines.
-Veus què fan les formigues? Transporten una goteta d’aigua cadascuna.
I així, cada cop fent-se més petits i anant a trbar animalons i llavors més petites en Pitu va ensenyar al nen com no importava el tamany ja que tots els éssers i les plantes de la Natura necessitaven l’aigua per viure, els més grans i els més petits.
Una altra picada de dits i tots dos van tornar a ser a la sala dels follets. En Dani va quedar tan impressionat que va prometre ajudar tant com pogués als seus nous amics a estalviar aigua i a fer que els altres sabessin com era d’important fer-ho.
Poc a poquet havia passat la nit i ja arribava l’alba. Una llum blanquinosa va començar a entrar per un dels forats que feien de finestra. Llavors en Pitu va fer un senyal als follets i tots van sortir fora. Es van asseure al peu de l’alzina i enmig d’un gran silenci van mirar com s’alçava el Sol. Quan van veure el primer raig de llum el van saludar amb palmes i somriures, i van cantar una cançó:
– Sol solet, vine’m a veure’m, vine’m a veure’m, Sol solet, vine’m a veure’m que tinc fred”
El Dani, que també havia sortit i encara era petit com ells, es va unir a la cançó: era la mateixa que li havia ensenyat la mestra quan feia P3. Increïble!
En acabar la salutació al nou dia els follets es van acomiadar del nen: havien d’anar a treballar. Uns recollirien fruites, d’altres branques, uns altres buscarien mel… cadascú tenia la seva feina. Però abans de marxar, en Pitu va recordar al Dani el seu compromís amb ells: faria tots els possibles per estalviar aigua. I sense saber d’on havia sortit, el nen es va trobar un xiulet a la mà. Era un xiulet màgic per cridar els follets. Ningú que no fos follet no el podia sentir, i ningú que no estigués en problemes el podia fer sonar ja que el xiulet no funcionaria per fer bromes.
-D’acord – va dir el nen- ho recordaré. A reveure amics meus. Faré el que podré per estalviar aigua.
I dit això, els follets van escapolir-se entre les herbes.
-Dani, Dani. A llevar-se que has d’anar a escola.
-Hum????? Mami?????
-Dani, va que ja tens l’esmorzar a taula.
-Mami, saps què? He somiat una cosa més xula…..
I quan el Dani va acabar de dir aquestes paraules, va notar una cosa dura a la mà, la va obrir i… allà hi havia un xiulet diferent de tots els que ell havia vist mai.
-Ah, si? – va dir la mare – I què era?
-Eh, hum… ja l’he oblidat – va dir el nen.
Es va vestir corrents i va baixar a la cuina, va sortir al jardí i es va acostar a l’alzina i… allà hi havia una galleda caiguda com si algú hi hagués ensopegat. Així que no havia estat un somni….
Des d’aquell dia en Dani es dutxava en un plis-plas, no deixava l’aixeta oberta mentre es rentava les dents, i va posar una galleda al final de la canal de la teulada per recollir l’aigua de la pluja per regar. Ell i els seus amics del cau van fer moltes coses per fer saber la gent del seu poble com era d’important estalviar l’aigua i a l’escola en van parlar molt a la classe de Naturals.
I mai, mai, va explicar ningú la seva trobada amb els follets. I la seva mare mai va saber què havia fet canviar el Dani d’aquella manera i perquè sempre va guardar com un tresor el pijama de follets blaus i verds.
