Sis hores llargues d’assemblea que es resumeixen en Qatar sí, fumar no, grada jove sí si-la-poli-diu-ok. És a dir, res del que servidor hagués votat. Sensació de sentir-te minoria. Trist que hi hagi més favorables a fumar a la grada que contraris a portar Qatar a la samarreta. Jo no voldria un Barça així, però a manca de res millor, vox populi… i Messi, que fins i tot et treu de les cabòries més infernals que ressonen a societat anònima, i que et deixa en un lleu emmurriament fins i tot saber que presideix el MHP del teu país i, ai las, no sona l’himne que tocaria… deixem-ho, ja dic que som minoria. Messi, deia. Sort d’en Messi, que ens allunya de tanta vulgaritat, de tanta mediocritat. Estratosfèric. A un pas de la immortalitat, a 2 gols de Kubala. I els companys de Messi, també molt bé: el 3-4-3 de nou, però aquest cop amb Alves a l’alçada del jefesito Mascherano, amb el cor del centre del camp sonant a una polifonia de perfecte sincronització, devotament dedicat a la recuperació i a la profunditat, i Pedro i Villa entrant mortífers des de les bandes. I Messi, sempre Messi, mantenint-nos a les localitats malgrat la pluja, omplint les retines de records que els nostres nets sentiran, quan ni l’apuntador recordarà ni un mot d’aquesta morralla, d’aquest nivellet de cal justet, d’aquesta gent que no passaran a cap història ni a cap anecdotari, regustet de coragre després d’un magnífic àpat.
