Acabada la Segona Guerra Mundial, des de les reserves d’humanitat que quedaven a l’ànima d’Europa, va sorgir un estol de pensadors que es proposaren rescatar l’esperit exhaust i deprimit d’una generació esclafada per la tragèdia armada. Els europeus començaren a acudir a la lectura d’uns pensadors que els ajudaven a recuperar la dignitat i la qualitat humanes destrossades en els camps de batalla. És bo i saludable que recordem els seus noms: Albert Camus, Gabriel Marcel, Charles Péguy, Emmanuel Mounier, Karl Popper i uns quants més.
Les idees i les actituds que aquests humanistes exposaren a les seves obres constituïren un bàlsam per a totes aquelles persones que ansiejaven una regeneració de l’esperit. Avui aquests pensadors ja han quedat fora dels circuits intel·lectuals visibles de les primeres dècades del segle XXI. Cosa normal si atenem al pas inexorable del temps que tot ho amaga, i a la feblesa de la memòria col·lectiva que dilueix fins i tot els escrits més excelsos del passat.
Tanmateix, hem de reconèixer que encara avui a l’obra d’aquests regeneradors socials no li escau el qualificatiu d’obsoleta. Al contrari, ens continua fornint un abundós material de reflexió profunda aplicable a les situacions i a les circumstàncies en què es desenvolupa la nostra vida actual. I ens serveix sobretot en aquest moment de crisi en què tots estem patint la incertesa del futur, i en què molts experimenten el desencís d’una societat en mans d’un capitalisme ferotge que causa insatisfacció i rebuig i que, a més, només ens deixa ser individus consumistes i manipulables.
Per això, ara vull evocar una de les grans aportacions del francès Gabriel Marcel: la necessària transformació de l’individu en persona. La vida consisteix en superar cadascú l’estadi d’individu, alienat i a expenses de qualsevol poder dominant, per tal d’esdevenir persona lliure i conscient de les pròpies possibilitats com a ésser humà. L’individu no té idees o, més ben dit, té només les idees que li proporciona l’ambient on es limita a vegetar. L’individu és el subjecte anònim d’això que se n’ha dit el “pensament general”, que vol dir el pensament dels qui tenen més poder (polític, econòmic, financer, mediàtic).
Marcel convida l’individu a anar guanyant, amb esforç i dia rere dia, la categoria de persona. Cal que cadascú es comprometi amb si mateix en aquesta tasca d’esdevenir persona, que consisteix en arribar a ser el que encara no sóc, però voldria ser. El pensador francès ho formula així: “El fonament de cada persona, el que la distingeix de totes les altres, radica en la necessitat de comprometre el seu futur davant de si mateix i davant dels altres. És a dir, en la decisió d’anar-se modelant fins al darrer moment de la seva existència”.
Aquesta tasca, de vegades feixuga i sovint arriscada, d’anar guanyant qualitat com a persona “dóna a l’aventura humana –escriu Marcel- l’únic sentit susceptible de justificar-la. Més d’un pot pensar que aquest procés, pel qual cadascú es va creant a si mateix com a ésser humà, només el poden emprendre uns quants privilegiats, els dotats d’una intel·ligència excepcional. Doncs no: tothom pot intentar fer-lo”. Ningú s’ha de considerar exclòs ni incapaç d’escometre aquesta apassionant tasca, que fa créixer la llibertat interior i està relacionada molt estretament amb la consecució d’allò que en diem la felicitat.
