Fa uns dies, la meva amiga Salut Guillamon i Ametller em va venir a visitar a la feina. Portava a les mans un llibret d’unes 60 pàgines que s’ha fet imprimir i que es titula ‘Les meves escoles’. És una obreta de la qual deu haver imprès uns 20 exemplars i que ha lliurat a aquells mestres i professors que li han marcat més positivament el seu itinerari escolar. Un itinerari atípic, com de seguida veurem.
La Salut va néixer a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1932. Com explica a les primeres pàgines, va anar només 4 anys a l’escola, a les franciscanes del carrer de l’Església (abans carrer Nou). Hi va aprendre a llegir, a escriure, a fer números i, sobretot, labors i història sagrada. Com que a casa seva eren tres germanes, als parés aviat els va semblar bé que entrés d’aprenenta en un taller de llenceria i roba infantil. Era en una de les dues cases barates, obra de Puig i Gairalt, que hi ha al capdamunt de la rambla de Just Oliveras, a mà dreta, una mica després del Bar Deportes (tancat a finals de 2014, aquell bar on l’abril de l’any 39 un militar va assassinar impunement un pagès sexagenari perquè no l’entenia en castellà). Al principi, treballar al taller de la senyora Tina no la va apartar de l’escola, però ben aviat, quan només tenia 11 anys, la Salut va deixar d’anar a col·legi.
L’important del cas de la Salut és que s’hi pot aplicar aquella advertència del jove Marx a Ruge en una carta de 1843, i que citava Gamoneda als seus poemes del ‘Blues castellano’: “la vergonya és un sentiment revolucionari”. La cosa és que la Salut, que va treballar fins als 70 anys, un bon dia es va adonar que unes clientes no gaire instruïdes se’n reien perquè havia escrit el text d’una comanda amb alguna falta. Així que, quan es va jubilar, li va faltar temps per anar a escola. I si el primer període va ser molt breu, com ja he dit, el segon s’ha estès de l’any 1988 al 2015. Una colla d’anys assistint a classes de català, escoles d’adults i cursos d’escriptura.
El llibre desplega tres virtuts de la prosa de la Salut. El primer, la minuciositat, el gust pel detall exacte. El segon, l’esperit de la llengua. La Salut és de les poques persones que conec que fa servir el correctíssim i arcaïtzant “dar” en comptes de l’habitual “donar”, i utilitza un català genuí malgrat que el castellà és omnipresent a la ciutat. El tercer, la bona memòria. Com que la Salut és bona persona, no ha volgut aprofundir en velles ferides en aquest llibre, però la memòria li donaria per fer-ho. Val a dir que el seu cap clar li ha valgut per obtenir diversos premis de memòries, el més important dels quals va comportar la publicació d’un llibre a l’editorial Viena, titulat ‘Fa molts anys que ho vaig viure’.
Després de llegir aquestes pàgines és impossible no preguntar-se què hauria estat de tants milions de persones si el franquisme no els hagués negat les possibilitats d’una instrucció més sòlida. Quin futur haurien tingut Catalunya i Espanya si la guerra no hagués enfonsat tanta gent en la misèria material i moral durant tant de temps. Quanta gent com la Salut es va veure abocada al desconeixement escrit de la llengua pròpia i ha hagut d’espavilar-se a destemps, invertint una mà d’hores per escriure línies com aquestes:
“Recordo aquell pati tan gran que voltava la casa, per un cantó adossada a l’església. La sortida donava al pati de la fàbrica fins a arribar a un escaire que continuava en una paret fent la volta. Era un paret de pedra seca, bastant alta, que separava un hort preciós a l’altre costat. Quan l’hort i la paret s’acabaven, hi havia una gran portalada per on sortien el carro i el cavall”.
Ara la Salut ha decidit que ja n’hi ha prou, d’anar a escola. Però estic convençut que seguirà teclejant contes i records a l’ordinador. Per molts anys, Salut, que ens anem llegint l’un a l’altre!
