Com cada dia, en el moment en que el Sol iniciava la seva retirada, en Cat-One es va enfilar àgilment fins els punt de trobada habitual de la terrassa de l’edifici que compartia amb alguns dels seus amics i amigues. Tots just s’havia acomodat sobre la seva teula preferida i començava a llepar-se els bigotis quan va detectar la presència d’en Cat-Two el seu amic de tota la vida. A diferència d’ell que tenia un color daurat i cobert de ratlles molt tigrades, en Two era d’un negre, tant negre com el carbó més negre. A vegades de nit els seus ulls li feien por, encara que el seu amic era tant innocent com un xaiet.
En silenci els dos amics es van posar a contemplar l’espectacle nocturn de la ciutat i de seguida van detectar que en passava una de grossa. Tot i ser dia de brega (els humans l’anomenaven dissabte) no hi havia ningú pels carrers, sols alguna d’aquelles màquines amb quatre potes rodones i llum blava, que semblava vigilar alguna cosa.
- Que creus que pot passar One…?- va preguntar en Cat-Two.
- Doncs no ho sé Two, però em sembla que aquests bípedes ja n’han tornat a fer alguna de grossa.
- Encara més grossa? Però si no paren de fer-ne de l’alçada d’un campanar! Guerres, conflictes, assassinats, maltractaments… mentre els d’una part del món es moren de gana, els seus veïns es gasten tot el que tenen i més en aquestes tonteries que sempre van mirant pel carrer.
- Jo diria… – va continuar en Cat-Two-… que la propera generació d’humans naixerà amb un tercer apèndix en forma de braç de pop amb una d’aquestes pantalles enganxades…ah! i amb el cap cot com els porquets que sempre van mirant el terra.
- Doncs segur que si… – va contestar en Cat-One.
De nou es va fer el silenci i els dos amics gatons, continuaven contemplant aquell espectacle inusual, aquell so del silenci. Un instant després van escoltar clarament com algú s’acostava. Si era algú de la colla, tal vegada els hi podria explicar de que anava tot allò. De seguida qui va aparèixer fou la Kat-Trina, la gateta del tercer. Anava molt elegant com sempre, amb el seu collaret. El seu color bru era prou atractiu i encara que, a diferència d’ells dos, els seus amos no la deixaven sortir a fora, ella sempre trobava la manera de fotre el camp. Segurament que la seva amiga els hi podria explicar quelcom ja que sempre estava molt ben informada.
- Bona nit, amics, perdoneu el retard però és que avui m’ha costat moltíssim de poder escapar-me. A casa estaven tots escarxofats davant d’aquests estri avorrit anomenat tele.
- No pateixis Kat-Trina…- li van contestar els dos alhora- … nosaltres també hem notat quelcom estrany però no sabem pas de que es tracta. Com es que el món dels humans està vuit? Tu saps que està passant?
- Doncs la veritat es que ho acabo d’escoltar. Es veu que hi ha una cosa que els humans anomenen virus, que s’ha escapat d’on estava amagat i que no para d’exterminar homes i dones.
- Exterminar dius? I llavors nosaltres estem en perill?
- No, nosaltres i la resta d’animals sembla ser que no. Per això ells es queden a casa i nosaltres sortim.
- És una cosa ben estranya, no?…- va comentar Cat-Two-… aquests humans tenen hospitals, medicines, metges, sembla ser que de tot per guarir-se i no poden amb uns animalons minúsculs?
- Es que ja saps com son d’estranys aquests humans…- va contestar la gateta-… la veritat és que no entenc com ens anomenen a nosaltres irracionals i no a ells.
- Totalment d’acords amiga meva.
- Ara, un moment abans de fotre el camp he escoltat com deien que tenen els hospitals plens, posen els seus grans a uns llocs on es moren per dotzenes, els hi ordenen que no surtin de casa i ni en foten cas, manquen metges, infermeres i professionals d’aquestes coses, però mentre…
La Kat-Trina es va interrompre un moment mentre els seus dos companys la observaven amb interès.
- … dediquen totes aquestes coses que en diuen monedes a muntar exercits, tancar fronteres, comprar foteses inútils, jugar a coses absurdes.. tenen polítics, banquers i aquests anomenats reis que no fan més que acaparar i robar, lladregots de tota mena, aquests anomenats futbolistes que no serveixen per res i un munt de gent que parla i parla, però que no diu res. En fi, podríem continuar tota la nit, però millor que ho deixem córrer. Ja s’ho faran.
Els dos gats es van contemplar plens d’admiració: aquella amiga seva era un pou de ciència.
- I que fem doncs aquesta nit Kat-Trina?
- Dons ens divertirem com cada nit. El primer que farem serà baixar a baix i ens en fotre’m d’aquests gossets que els humans treuen a fer pipi-kaka, sense adonar-se que són simplement una excusa dels seus amos per desobeir les seves pròpies lleis. Absurd, oi?
- Certament…- van contestar els dos gats-… a nosaltres, en el moment que no ens deixessin sortir a fer el que volguéssim, la veritat es que ens escaparíem i ja no tornaríem.
- I tant! …- va contestar la gateta-… Avui és un bon dia per cantar el nostre himne. L’himne que cantem els gats des de temps immemorial. Que us sembla?
- Per descomptat que si… cantem-lo!
Mentre els tres felins anaven baixant, començaren a cantar. I encara que els humans no els entenien la ciutat es va emplenar de marramiaus:
“Aquests humans estúpids…
estan equivocats
per un plat ple de teca
i un tros en el terrat
no signem la renúncia
de nostra llibertat”
