Un gran equip. Fins a la dotzena de la pedrera. Un equipàs. Valdés en el seu millor moment, entrant a la història per números i per mèrit, Keita immensament lliurat al col·lectiu, Messi celestial… Esperit, tenacitat, afany d’escriure història, transcendir el que és tot just un esport, excel·lir-hi perquè se sap que és alhora això, un joc que se juga amb els peus, però que alhora és una metàfora de la vida i alhora, també, el gresol d’una transcendència col·lectiva. El que Mourinho i els seus mai ni somniaran. El que Mourinho i els seus, el que són i el que representen, mai no podran ni en somnis abolir.
Hi havia, però, una colla de batalles internes a guanyar: els entrebancs amb tant defensor lesionat, la mancança d’Iniesta, l’encara no resolta associació de Villa a Messi. I el dibuix d’avui era una proposta gens menyspreable. I saber en quin moment calia canviar Pedro per Afelay, que entrés un extrem fresc i que li fessin arribar pilotes bones, com la que Xavi li ha donat per encarar i superar Marcelo i arribant a l’alçada correcte fes la passada justa per a que un Messi genial es fes aquell que li cauen les copes i que al marcador pugés el nombre que feia justícia amb l’esport que s’havia vingut a jugar. Si, fins aquí, feina del míster. Ben feta i per això cobra. Però és que a més, com passa amb els bons jugadors que quan cal es posen els equips a l’esquena i remunten costes costerudes, ha passat que en Pep no s’ha posat l’equip a les espatlles, sinó que ha calgut que s’hi posés tota la institució: calia, era imprescindible la roda de premsa d’ahir, calia aturar tanta soflama incendiària de la central lletera i començar a anomenar les coses pel seu nom, calia precisar on s’acaba la prudència i comença la traïció, i poc que es podia comptar per aital tasca amb tot aquest amorrallat, mel·liflu banc de peix bullit que tenim a la junta, aquests que sortint de dinar amb la junta blanca en lloen el “señorío” amb aquell aire de provincià, tan Sazatornil.
La victòria ens l’ha donat l’equip, i Messi amb els dos gols. De la vergonya, que és pitjor que la derrota, estúpids resultadistes tant en victòries com en derrotes, de la vergonya ens ha lliurat el míster. La Moreneta ens el conservi.
Joan Capdevila i Esteve
