Europa viu amb una gran preocupació com Grècia li pren el número a l’eurozona i Gran Bretanya juga amb el foc d’un possible “No” al referèndum sobre la pertinença a la Unió. Grècia va superant tots els límits de barra amb els seus socis. Sobretot des que uns ciutadans empobrits i exhausts van caure en el parany de les buides promeses de Syriza, dient-los que s’acabarien les retallades. Ai las, la veritable austeritat començarà quan surtin de l’euro, el famós Grexit. Ningú no pot gastar indefinidament per sobre dels seus ingressos, tot i que Grècia porta tant de temps fent-ho que es pensen que hi tenen dret.
El govern atia perillosament la xenofòbia anti-europea i anti-alemanya. Tanmateix, la ruïna dels hel·lens està causada per ells mateixos. No defensen tant que són un país sobirà? Sobirania és responsabilitat. Les reserves de turistes teutons a l’Egeu estan baixant perquè n’hi ha que tenen por. Europa ha estat solidària, i li dol que Grècia no vegi tal solidaritat com una via de doble direcció. Els “pagans” ni obliden ni perdonen. El xantatge com a eina de negociació està arribant al seu límit d’eficàcia. Syriza lamina la idea d’Europa i la imatge de Grècia. Mereix el qualificatiu d’impresentable.
A la Gran Bretanya també hi ha populisme a tot gas, però diferent. David Cameron és un polític tacticista que ha pujat al llom del tigre de l’anti-europeisme pensant-se que el podrà dominar. Demana “reformes” a la Unió Europea però no sap ni el que vol. Europa ha d’actuar amb mà esquerra amb els anglesos, perquè es tracta d’un joc de psicologia col·lectiva. Quan escoltes opinions de la gent del carrer sobre Europa, sents sobretot tòpics i llegendes. Esclar que la UE és molt millorable, però de tots els factors a la base de l’anti-europeisme anglès, gairebé cap té a veure amb greuges reals. Enyoren el seu imperi i a alguns se’ls fa insuportable sentir-se dominats pel continent.
El Regne Unit liderat per Anglaterra va cometre l’error històric de no ser-hi quan es van fundar les Comunitats Europees als anys ’50. El van corregir dècades després, no sense passar per la humiliació a mans d’una França encara més decadent. Anglaterra hauria d’evitar repetir l’errada amb el proper referèndum sobre si surten de la Unió, el Brexit. Des de fora encara tindrien menys poder per influir legislació del Mercat Únic que hauran d’assumir, i arriscarien la City com a primer mercat financer mundial. L’Espai Econòmic Europeu satel.litza. Funciona molt bé per a països petits, però per a un Estat actor a l’escena mundial suposaria una creixent automarginació. Ja ara, amb tants opt-outs, els Estats Units trien Berlín com a principal interlocutor europeu, passant per alt la special relationship.
A Europa ens convé que els britànics es quedin. Per mil raons que necessitarien un altre article. Cal seduir-los i fer concessions perquè se sentin còmodes, sense cedir en la filosofia dels fundadors de la Unió com sembla que pretenen. Escòcia juga amb habilitat la seva credencial europeista. Qualsevol diria que els independentistes van perdre el referèndum, els està anant de fàbula! La premier Nicola Sturgeon feu l’ullet a la UE al demanar que una eventual sortida fos votada per totes les nacions del Regne Unit. Vet aquí, els incòmodes escocesos convertits en aliats de la UE.
I així arribem als incomodíssims catalans. Un territori capdavanter, pròsper i pacífic, democràticament impecable, crucial nus de comunicacions, potència turística, icona esportiva, europeista de socarrel, fiscalment responsable i solidari, contribuidor net… Cal dir més? Europa no crearà un problema on no hi és, ja en té una llarga llista (Ucraïna, Estat Islàmic, crisi humanitària a la Mediterrània).
Grexit, Brexit… Potser. En qualsevol cas, la Unió Europea no es deixarà perdre Catalunya. Som un gran fitxatge. Creguem-nos-ho i marxem d’Espanya ben tranquils.
