Ara que la negociació ha passat de ser cosa de botiflers venuts a semblar que presenta una oportunitat per a un “acord històric” és bon moment perquè tothom tingui a mà una mini guia de butxaca per afrontar aquesta etapa. Així doncs, és important saber que el PSOE utilitza una tàctica més vella que l’anar a peu a l’hora de negociar. Es basa en dues premisses:
La primera: esgotar terminis i anar sempre a última hora per tal de fer-se portar al seu molí l’augment de la pressió ambiental associada als terminis temporals i en base a l’amenaça de fer pesar la responsabilitat d’un desacord al contrari tot generant un marc mediàtic propi favorable.
La segona: vendre el mateix producte dues -o tres- vegades. Fins i tot quan aquest ja està apunt de caducar i se n’intueixen els primers canvis de tonalitat cromàtica.
Cal dir que la primera pot arribar a esdevenir una arma de doble tall i que fins i tot la contrapart, si és prou hàbil, la pot utilitzar a favor seu. Allò del dilema del presoner i jugar amb la confusió i la imprevisibilitat de no tenir clar qui és més atrevit i, en aquest cas, arriscar a que sigui l’un i no l’altre el que acabi trencant la baralla. En la legislatura anterior el PSOE va utilitzar aquesta tàctica repetidament i més recentment en la conformació de la Mesa del Congrés actual també es va veure: tan Junts com Esquerra no van tenir lligat un acord final fins escasses dues hores abans de la votació a la Cambra.
Pel que fa a la segona de les premisses hom diria que és pròpia del pare d’en Peret, el “Mig Amic”, que es guanyava la vida “enredant per aquí i enredant per allà” com deia la cançó i que sempre rememora el mestre Pep Picas quan l’hi entra la vena rumbera. Es basa en dilatar els temps a l’hora de complir compromisos ja contrets i revendre’ls com nous en moments de necessitat. Això és el que ara pot esdevenir-se amb l’amnistia, un acord polític al que ja es va arribar -a falta de donar-l’hi forma tècnica- entre Esquerra i el PSOE també a canvi dels vots dels republicans a la nova presidenta del Congrés Francina Armengol. El pas dels dies i l’esverament de propis i aliens en van apujant el valor percebut de la cosa i la van convertint en una fita enorme. Així doncs, el dia que s’ha de posar negre sobre blanc sembla molt més del que és -que és, i és innegable-, fet que sol utilitzar el PSOE de Sánchez per intentar frenar o minimitzar qualsevol altra demanda tot argumentant que la seva cessió ja és tot un sacrifici i que no en pot suportar cap més.
Fins ara els del PSOE tenien a Ciutadans, als qui, de tant en tant, els hi podien vendre algun trajo a canvi de vots, això els podia fer arribar a final de mes sense necessitat d’esforçar-s’hi gaire. Però Ciutadans ja no hi és, i ara hauran de suar la samarreta més que mai per aconseguir els suports que els calen per subsistir.
Els nous negociadors que prenguin nota de com se les gasten els “mig amics” que, com diu la cançó, si no vigilen a l’hora de comprar, se’n poden quedar ben lluïts.
*Foto: EDUARDO PARRA/EP
