Seleccionem el nostre cercle social en funció de la nostra educació i l’entorn en què hem viscut. Ens relacionem amb qui creiem afins a nosaltres i fugim de les actituds contràries al nostre parer. Ens allunyem de qui s’enfronta amb les nostres conviccions i principis ètics, salvaguardant la bona herència que creiem haver rebut.
El nostre entorn, per tant, acaba semblant-se a nosaltres mateixos. Compartim franja generacional, bromes, aficions, restaurants, música, cuina, lectures, cinema i fins i tot el nostre cotxe pot ser d’una gama similar. I, gràcies a les xarxes socials, el nostre cercle, fins ara físic i real, pot ampliar-se fins a un número absurd. Seguim fervorosament i som avariciosament atrapats pels mateixos “jo” que reconeixem en un perfil. “Com més serem, més raó tindrem” sembla ser el raonament intern del comportament col·lectiu.
La nostra ideologia personal queda així amplificada per aquest altaveu virtual. Creiem que hem format un entorn perfecte perquè, girem cap on girem, sempre trobarem les nostres pròpies idees encarnades en uns individus amb conductes i opinions similars, encara que no sempre coincidents, amb qui poder establir diàlegs buscant el consens. Amb el plaer de la crítica, hem creat la teranyina invisible. Una esfera perfecta, com si fos una bombolla de seguretat.
És un comportament perfectament humà i comprensible, i fins i tot convenient. Necessitem pertànyer a un grup, consolidar la nostra identitat i ens sentim reconfortats si copsem que els nostres pensaments no suren sols i abandonats en el mar de la pluralitat. Aquesta atalaia ens hauria de permetre reconèixer ideologies detestables, aïllar-les i blindar-nos en contra. Hauria de ser una plataforma des de la qual es puguin compartir i revisar, i no només reforçar, les nostres conviccions. El pensament ha de ser il·limitat, mai engabiat.
Perquè precisament la principal característica de les bombolles és que es poden trencar, i aquesta hauria de ser també la seua principal fermesa. Les bombolles haurien de xocar i obrir-se, i refer-se i replantejar-se. Però poc a poc, i sense adonar-nos, s’ha instaurat en la nostra societat democràticament incorrecta una mena de dictadura social que ens porta a exigir que els altres hagin de pensar com nosaltres. I les xarxes, un cop més, ens han posat una eina ideal per a eliminar qualsevol argumentació: el bloqueig. I ves per on, en una d’aquestes xarxes X descobreixo una sentència de Walter Lippmann, figura clau en l’organització i estudi de l’opinió pública: On n’hi ha molts que pensen el mateix, n’hi ha pocs que pensin molt.
