Des de les Espanyes en aquests últims dies es branda com un bastó amenaçador contra el sobiranisme l’article 155 de la Constitució. Tant en l’Estatut de la Segona República com en el de la Transició dita democràtica, l’Estat es va reservar la facultat de suspendre la magra autonomia atorgada, si el nen no feia bondat. En justa correspondència, Catalunya ha de tenir també el dret correlatiu de retirar la seva integració a Espanya si aquest no compleix els seus deures envers Catalunya. Mentre aquest dret correlatiu de secessió no sigui reconegut, no es pot parlar de llibertat.

La situació actual recorda aquella faula del madrileny Juan Eugenio de Hartzenbusch (1806-1880), d’un nen que tenia captiu un ocell, retingut per una pota amb un cordill. L’invitava a volar, però agafat pel cordill, i l’ocell no volia volar. El nen el reprèn: “Torpe animal, / goza el permiso / que hoy se te da. / Largo de sobra / es el torzal. / Vuelos bien altos / puedes echar.” Però l’ocell li replica: “Tú de la pata / me tirarás, / siempre que el vuelo / quiera yo alzar.”

Aquesta és la condició de l’autonomia catalana. Tenim unes quantes competències atribuïdes, però tot i que Rajoy i la seva trepa s’omplen la boca invocant la supremacia de la constitució i de la llei, fins i tot les competències que diuen que tenen exclusivitat son reiteradament desconegudes i envaïdes per disposicions del govern central que les ignoren olímpicament. Se sorprenen si aleshores el govern català presenta recurs d’inconstitucionalitat, però no s’immuten: saben que el Tribunal Constitucional els donarà sempre la raó. I, per si no fos prou, si ens queixem amenacen amb estirar el cordill, que sempre tenen ben agafat, i retirar-nos d’una estrebada totes les competències.

En aquestes circumstàncies, és plenament aplicable a Catalunya la moral amb la qual acabava la faula del madrileny Hartzenbusch: “No hay servidumbre / que aflija más, / que una con visos / de libertad”.

Madrid, 1928. Llicenciat en Dret per la UB, estudià Teologia al Pontifici Ateneu Anselmià de Roma i doctor en Sociologia per la Sorbona de París. Monjo de Montserrat i sacerdot. Antifranquista empresonat durant la Dictadura. Ha destacat en tasques de divulgació bíblica i litúrgica i en estudis sobre la historia política de Catalunya al s. XX i les relacions Esglèsia-Estat
Article anteriorEl desllorigador
Article següentHe vist