Avui he acabat de rellegir un llibre, llarg i curiós. Ha suscitat en mi, exactament igual que el primer cop que vaig fullejar-lo, una reflexió que ara ja és inevitable compartir.
A més, aquesta pot ser extrapolable a qualsevol passió, passatemps o feina que entenguem, en certa manera, artísticament.
Es tracta de Por quién doblan las campanas, d’Ernest Hemingway. La edició que he llegit és de l’editorial Booket, amb traducció al castellà per Lola de Aguado.
Aquesta novel·la relata una història que gira al voltant d’un grup de guerrillers republicans en territori feixista que, durant la primavera de 1937, esperen amagats entre les muntanyes una futura ofensiva Republicana a Segovia, per la realització de la qual se’ls hi envia un artificier que redirigirà de forma dràstica el curs de les seves vides.
Aquest artificier, protagonista de la història, és un brigadista americà enviat pel seu superior soviètic de l’Exèrcit Republicà als escarpats boscos dels Montes de Toledo, amb l’objectiu de fer volar pels aires el pont d’una carretera principal just en el moment exacte de l’inici de l’ofensiva republicana, per alentir l’arribada dels reforços feixistes.
La figura del nostre protagonista, de nom Robert Jordan, és un prototip més o menys estàndard que reflecteix els valors individualistes – predominants en les novel·les i pel·lícules occidentals, però sobretot americanes – d’aquell intel·lectual, conscient i molt lluny de la ignorància que, fet a sí mateix, no fa més que trobar obstacles (sovint, si són persones, intel·lectualment inferiors a ell, que “no poden entendre” la complexitat total de l’assumpte) en el seu camí envers el propi destí o la seva finalitat principal.
Tant és així que, amb tal de poder volar el pont, Robert Jordan veu perillar la seva vida diversos cops.
No obstant això, no pensin pas que Hemingway és així de comú, o així de simple – cosa que, estic segur, molts ja posaven en dubte. És clar que ha de ser força difícil d’evitar una marca cultural tant profunda per als americans com la del prototip d’heroi individual i salvador absolut, però sembla que l’autor, mitjançant diversos trencaments i clarobscurs en un fil argumental nítid i que acompanya una narració històrica senzilla, la matisa, creant moments de tensió i conflicte en els quals nosaltres mateixos ens descobrim plantejant-nos si Robert no actua com a “intrús”, com a agent que havia de ser d’ajuda, però que origina el caos per a aquells que havien de ser els ajudats.
És a dir, que en diversos moments produeix l’efecte de ser més problemàtic que no pas heroic.
Així, Hemingway, a partir de petites distensions i plantejaments morals que inspiren al dubte i que fan pensar al lector fins a quin punt no són insegures les veritats que a primera vista es solen intuir en l’argument (més enllà de la precisió dels detalls històrics, entre els quals se n’afegeixen alguns ficcionals per tal de lligar l’argument al protagonista fictici), se’ns presenta la figura d’aquell “heroi fet a sí mateix” del que parlàvem, posant en dubte – o, en tot cas, deixant que el lector posi en dubte – fins a quin punt pot ser realment un heroi, més enllà de l’èpica personal que l’esperona en moments complicats.
Tot i obeir ordres militars d’un recent Exèrcit Popular que, si bé necessari, romania massa desorganitzat i caòtic, Robert obliga als guerrillers amb els que ha de conviure – i pels quals ha de ser ajudat en l’escomesa – a fugir estrepitosament en diversos moments, posant-los els feixistes sota els talons.
Fins i tot, degut a aquest comportament, ocasiona vertaderes desgràcies per als humils republicans, presentats des de la consciència de Robert pràcticament al nivell de ferotges guerrers nòmades, presos per unes circumstàncies que ni tan sols ells poden comprendre.
Sovint, la fe personal en aquesta valentia que envolta la seva missió el fa tractar amb condescendència i de manera altiva a aquells qui havia vingut a ajudar, posant-los en la seva contra. I és que, al cap i a la fi, quan desgranem el passat d’en Jordan, és fàcil objectar sobre l’heroïcitat de l’artificier, al tractar-se realment d’un jove professor americà amant de la cultura espanyola, que havia vingut a lluitar per certs ideals però que es troba en un lloc que no entén i on no l’entenen.
Al barrejar aquests complexos jocs de moral i finalitats del protagonista amb la mentalitat socialista que Ernest construeix al voltant dels seus monòlegs introspectius, on en Robert reflexiona sobre morir complint el seu deure, fent aquella feina per a un bé major i contra el feixisme, s’originen una gran quantitat de sentiments oposats, solucions pràctiques, obstacles burocràtics, impossibilitats geogràfiques, estratègies militars, rols de poder… als que no podem intuir una resolució ni significat concrets o únics, ni molt menys unificadors.
Ens trobem, en definitiva, enmig d’un batibull que no pot ser – com, en canvi, pressuposa l’esquema clàssic de l’heroi individual – arreglat ni pel protagonista ni pel conjunt d’elements que trobem dins de la novel·la, però que podria desenvolupar-se millor amb una visió més general, que tingués en compte totes les arestes del conflicte.
Al tenir una perspectiva més aviat personalista i a la que li falta amplitud de mires, es genera la sensació que el conflicte realment s’escapa d’en Robert i d’aquells guerrillers, i que només en són potencials víctimes, en un carreró sense sortida.
Havent constatat de base aquest problema irresoluble, que rau en la complexitat de les diferents perspectives (des del socialista americà fins a l’espanyol renegat, desposseït de tot el seu passat i sense ganes de lluitar) i les circumstàncies a les que són avesats alguns dels personatges de la història, m’agradaria anar al detall i comentar una problemàtica que, al contrari dels conflictes argumentals anteriors, potser sí que és resoluble, i per la qual he elaborat la present reflexió.
Aquesta consisteix en la descripció que se’ns fa en algunes pàgines, per part de Robert Jordan, de la seva feina com a artificier, de com ell la comprèn dins el seu cap i segons la seva lògica:
Quan ja s’ha fet a la idea que ha de volar un pont i li han explicat on i quan fer-ho, a ell tan sols li cal veure el com. Aquest axioma entra en joc quan, després de certs entrebancs, en Robert pot accedir a la zona on es situa el pont que ha de volar, i constata un plantejament que em sembla digna de recordar. Ell ho estudia com un problema, una espècie d’incògnita matemàtica que ha de resoldre.
Diguéssim que, el resultat òptim per a ell és el fet que el pont voli pels aires. Per tant, en el moment en què té el pont davant per fer la primera investigació, tot el que ha de fer és treure la llibreta i començar a calcular. I dic calcular sense que importi el fet que hagi de fer servir nombres o no: el que pretenc destacar aquí és com ell ens ensenya que fa la seva feina, com si es tractés de resoldre un esquema.
I trobo que aquest és un bon sinònim per al treball passional que intento desgranar quan faig literatura. Al posar-me a escriure, aquest mateix article, per exemple.
Es tracta de, en primer lloc, tenir una visió d’un “tot” general, desordenat, que saps que hi és però que no veus clarament.
Així és com em sento jo al començar a escriure, havent tingut una idea sobre la qual fer-ho: el meu esperit decisiu sobre el paper deslliga els nusos i descobreix poc a poc un entramat d’idees i raonaments ocults, que han de ser cuidats i tractats curosament per tal que encaixin de manera exacta en la totalitat del text.
Aquest (el text), doncs, és un problema que hauré de resoldre en el moment en que em posi a escriure, i que no té cap solució correcta, només una resolució personal.
Per posar un exemple, si qualsevol persona volgués escriure sobre aquesta novel·la de Hemingway faria raonaments diferents als meus; n’extreuria conclusions diferents, perquè al seu cap el “problema” o “l’esquema” a resoldre seria diferent del meu.
Jo crec, doncs, que sempre podrem obtenir bons resultats si la activitat que s’esdevé és tractada com un petit problema del que n’hem de treure l’aigua clara. Però només si, en el moment de plantejar la base, tenim clar que engloba tots els aspectes a tractar. Tot allò que l’incumbeix.
Podem agafar primerament un esquema, ajuntar-hi tots els factors creadors que vulguem (per molt confusos i diversos que siguin) i resoldre’l òptimament si plantegem un bon punt de partida a través del qual desenvolupar tots i cada un dels aspectes pels que la trama o la obra en sí viatgi.
És clar que, tot sol, en Robert no pot influir decisivament en la resolució de la Guerra Civil ni pot educar a cap republicà, però si des d’un primer moment hagués plantejat el punt de partida en la recepció i entesa amb els guerrillers, en comptes d’obcecar-se en la seva missió concreta, és possible que hagués obtingut millors resultats.
Així, mentre Robert Jordan treballa per complir els seus designis com a artificier, creient lluitar per un món just, es desenvolupa el patiment dels guerrillers que coneix, els entrebancs que suposen la desorganització i poca serietat de les tropes republicanes, l’amor per una jove guerrillera, la seva incondicional estima i idolatria per la cultura espanyola, la organització prèvia a la voladura del pont, el dilema moral dels guerrillers que l’ajudaran, la confiança que pot tenir en segons qui, la feina en sí per calcular com s’ha de portar a terme la voladura del pont, els rumors que indiquen a l’enemic l’imminent ofensiva republicana…
Són tots aquests aspectes els que acaben escapant a l’artificier, però que l’artista té en compte en el seu esquema novel·lístic per escenificar un protagonista incomplet, anti heroic i certament humà – tot i la inevitable dèria individualista de la cultura americana.
Paral·lela i recíprocament es desenvolupen els anteriors entrellats argumentals, que no ajuden a una solució ràpida i senzilla, però que treballen en pro a que aquesta necessària resolució sigui total: que englobi tots els aspectes que havien de ser valorats, i que van ser decidits segons la seva transcendència social, política i històrica en el moment en què Hemingway es feia l’esquema sobre la novel·la al cap, i mentre transcrivia aquest esquema a la seva llibreta.
Mentre en Robert soluciona l’esquema del pont a la seva llibreta, jo elaboro l’esquema de la novel·la de Hemingway, plantejant el seu context social, els seus motius culturals i la seva raó històrica; detalls que, en el seu moment, el propi Hemingway va situar al seu esquema literari i va plasmar en l’argument de la novel·la, que va molt més enllà del conflicte personal d’en Robert Jordan.
