El bon governant -si vol evitar les vies erràtiques- ha de cercar el Bé Comú, o sigui “el conjunt d’aquelles condicions de la vida social que permeten tant a les col·lectivitats com als membres individuals d’atènyer la pròpia perfecció més plenament i més ràpidament”. Cal, per això, deixar-se il·luminar pel Sol de la Pau, guiar per la Saviesa i exercir les virtuts fonamentals -Justícia, Prudència, Fortalesa i Temprança-, per tal d’assolir la concòrdia, la convivència ciutadana, el progrés espiritual i material de tots a través d’una política adequada. Ho vaig ressaltar, al·ludint a les pintures d’Ambroggio Lorenzetti a Siena, fa poques setmanes. El Bé Comú no és la suma dels béns particulars sinó quelcom més global, essencialment indivisible -per a tots i per a cadascun alhora- i el més plenament social possible humanament parlant. Tot això és connatural a un bon govern.
Pel que fa al tema “Hi ha governants necis i polítiques erràtiques?” haig d’aclarir que neciesa política i “bogeria” audaç -plena de valentia- no són el mateix, evitant així confusions. Em ve a la memòria allò que Heine escrivia sobre un altre concepte de “bogeria”, que consistiria en aquella voluntat de treballar pel Be Comú amb rectitud, seny i coherència; però en descobrir moltes de les vergonyes i corrupcions que el món social comporta, la Saviesa pren l’ “intel·ligent resolució de presentar-se sota l’aspecte de “bogeria”, tal com féu el nostre Ramon Llull, amb la qual s’hi identificava quan, per la seva entrega “boja” a la ciència divina, es feia anomenar “lo foll de Déu”. Un altre savi, Sòcrates, digué encertadament que “només sé que no sé res”: és a dir, participo d’una mena de “bogeria”. També Agustí d’Hipona definí la “docta ignorància” –socràtica- com una mostra de “saviesa”, en acceptar la poquesa humana i reconèixer els límits de la ment humana. Per aquest camí hom pot ser guarit de la neciesa rebent la llum veritable. Sabem que l’home no és “absolutament savi”, ja que només participa de la Saviesa en la mesura que busca sincerament la plenitud de la Veritat. Aquesta “bogeria”, doncs, no és estupidesa: és claredat de la ment humana que se sap limitada. Llavors, l’home veu també que la raó ha de ser potenciada, guarida d’aquella original ferida que és la “stultitia mentis”; per ella la naturalesa intel·lectual humana caigué en la foscor, i d’aquí nasqué la neciesa política: la d’intentar governar fonamentant-se en la manca de la llum de la veritat i els sobra “estúpidesa” perquè potser es creuen “qui sap què”.
El seny i la saviesa política van últimament com una mica perduts. Són tantes les vegades que els qui ens dirigeixen no miren vers la Veritat i l’Absolut. Obliden el Logos -la Paraula substancial- i naturalment els manca claror, lucidesa i maduresa per governar bé. Ara veiem -tant a les altures dels governants com en estrats més baixos- un dèficit de coneixements perfeccionadors i vivificants; vivim i patim, per això, aquestes rebaixes morals, fetes de fabricacions falsificades i que comporten un munt de “relativismes” cívics i morals. Convivim amb tota classe de bajanades -ep!, no sempre!- magnificades per les notícies que ens presenten els diaris i les revistes quan tracten de certs temes polítics i socials. Molts d’aquests falsos enfocaments es traspassen cap als àmbits familiars, educacionals, culturals…Hem comprovat com moltes de les solucions “post-modernes” que venien a “salvar-nos” -se’ns presentaren com la gran panacea alliberadora- tampoc no han aportat les solucions que calien.
Han resultat ser “receptes enquistades” en immoralitats institucionals, en normatives que han permès tot allò que el “vulgus” desitjava tenir: el clàssic materialisme hedonista del “panem et circenses” de Juvenal. Un “vulgus” neci que ha merescut governants necis? Ho constatem en bastants ambients: una manca general de bon gust, de disciplina o d’autoexigència, una falta de valors, que equivocadament alguns han volgut situar només al costat més “ultramuntà” de la vida social quan són propis d’una naturalesa humana malalta que no anhela la medicina adient. També les manques de seny es barregen amb el “pensiero debole”, lluny del pensament profund ancorat en la transcendència. A més a més, molts ja “no gosen saber” i s’estimen més un “desconcert” per tal de poder pescar en aigües tèrboles. Desaparegué el “sapere aude” horacià, que convidava a l’esforç del “gosa tenir seny”, del “gosa ésser savi”…Per això, m’apunto al pensament polític transcendent de l’Humanisme cristià de Mounier i Maritain.
Parafrasejant el gran Ciceró, podríem dir ara als polítics erràtics: “Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra”?: “Fins quan, i fins a quin punt, abusareu, senyors, de la nostra paciència?” Perquè la dels súbdits no és infinita i tal vegada es trobi ja en el punt límit o final: la d’una decepció o un desencís del més alt nivell…
