El darrer ple al Congrés dels Diputats, el grup parlamentari de Ciutadans presentà la moció de censura “Sobre las políticas del gobierno encaminadas a prevenir y atajar la escalada de violencia en Cataluña”. Sota aquest embarbussament impossible exposava que la convivència a Catalunya s’està veient afectada de forma severa per les accions polítiques dutes a terme en els últims temps, executades per un sector de la població que s’ha radicalitzat, instigada per alguns dels seus dirigents i que, covardament, s’amaguen darrere de la ciutadania.
Així mateix, manifestava que els dirigents independentistes s’han apropiat de les institucions públiques i les utilitzen en benefici propi. La formació política taronja assegura que els espais de domini públic estan envaïts per simbologies partidistes que, a banda d’atemptar contra la neutralitat que els governs han de mostrar, embruten i enlletgeixen l’entorn i fereixen i intimiden part de la població. Per aquest motiu, els catalans viuen en tensió i conflicte permanent, fet que genera nombrosos episodis de malestar i crispació —que resulta que són provocats en la seva majoria per grups simpatitzants o afins a la independència de Catalunya— que impliquen la intervenció dels cossos policials.
La intranquil·litat és palesa. El gruix de la població que no està d’acord a separar-se d’Espanya, els anomenats unionistes, viuen amb por, no gosen protestar per aquestes invasions de l’àmbit públic perquè temen per la seva integritat física, se senten amenaçats per la gent del carrer i desemparats pels governants, viuen en una espècie de règim dictatorial independentista: la dictadura de la independència. Les mostres d’aquest malestar es repeteixen i col·lapsen l’administració amb reclamacions i les comissaries amb trucades d’emergència.
No soc independentista. Crec que no seria fidel als meus principis si defensés una acció que erigís més murs en comptes de fer-ne desaparèixer. Crec que ja existeixen prou tanques que separen, tot fomentant profundes i greus desigualtats entre les persones de cada costat, per aixecar-ne una altra. La independència, per a mi, no és un pla viable per solucionar cap contenciós polític, ans al contrari. Em titllaran d’utòpica, i jo sempre responc el mateix: sembla impossible, però no ho és. Sembla impossible perquè han volgut fer-nos creure que ho és, perquè no interessa que sigui possible i amb aquesta estratègia ens mantenen engabiats a tots, alimentant-nos a base de molles. Interessa que hi hagi un tercer món, perquè n’hi pugui haver un de primer, interessa que hi hagi països capdavanters, perquè n’hi pugui haver de subdesenvolupats, que hi hagi poblacions riques, perquè n’hi pugui haver de pobres, consolidant així una situació de dependència que afavoreix l’economia i el poder d’uns en detriment d’altres. Així doncs, el problema radica en la manca de voluntat i de solidaritat, en un caràcter que rebutja el sacrifici individual a favor del proïsme. No és utopia, és desídia.
L’altre dia anava caminant tranquil·lament pel carrer, a la mà duia el meu fill de vuit anys i comentàvem els canvis que havia patit en el seu inici de curs. Davant nostre un grupet de quatre adolescents, més propers als divuit anys que als catorze, caminaven tot fent-se notar. Amb una estètica de cabells ben apurats fins a mitja closca i després un tupé ben exagerat, arracades rodones, daurades i ben grosses, samarreta ampla i molt llarga, uns pantalons texans ben arrapats fins al turmell i unes Nike ben cridaneres; arrencaven llaços grocs que havien estat penjats de les branques dels arbres —acció de la qual discrepo enormement— i hi escopien a sobre. Tibaven amb tanta força que les branques es desprenien i queien mortes a terra. Nosaltres dos, que caminàvem darrere seu, havíem d’anar esquivant llaços i branques que s’amuntegaven a la vorera, barrant el pas. Vam canviar-nos de vorera, perquè aquella era intransitable, sí, però també perquè l’actitud, els crits i càntics dels nois em feien por.
Diumenge al matí vaig llevar-me d’hora per anar a comprar el pa. De lluny vaig veure com una senyora d’edat avançada, recolzada al seu bastó, sortia amb dificultats de la fleca, però abans que engegués la carrera per ajudar-la, un senyor, també força gran, va fer el gest d’acompanyar-la. De sobte, va parar en sec, va retirar la mà a la senyora i va començar a escridassar-la. Quan per fi vaig arribar, el senyor li retreia a la dona que portés un laç groc a la solapa del seu abric. Vaig pensar que era increïble el que estava veient i escoltant, el vaig fer fora i li vaig dir que primer de tot érem persones. La dona, allà palplantada, havia ignorat l’home i ni tan sols es mostrava ofesa, simplement es va acomiadar de m’hi amb un “gràcies, bufona” i va marxar carrer avall. L’home, en canvi s’allunyava rondinant en direcció contrària i donant puntades de peu a tot allò que es creuava pel seu camí.
El dilluns va ser un dia insòlit, tant que frega l’absurd. Un home caminava amb pressa camí de l’estació de ferrocarrils. Duia una caçadora que tenia unes cremalleres grogues que penjaven, va apretar el pas per validar el seu bitllet i no haver d’esperar i, sense voler, va ensopegar amb un senyor—que val a dir que s’havia aturat al bell mig de l’entrada tot bloquejant el pas— i aquest, al veure aquells fils groguencs, els va interpretar com una marca independentista—va reaccionar com un racista cap al color groc— i li va etzibar “Por mucho que corráis, catalanets, no os escaparéis de la justicia. Pagaréis por lo que habéis hecho”. L’home —que no deuria tenir tanta pressa— es va empipar moltíssim. “A quién llamas catalanet, soy español, español de pura cepa, viva la constitución y viva el rey”. Atònita, vaig veure com dos homes s’enganxaven absurdament, dues persones amb mateixa ideologia que no s’havien reconegut com iguals i es retreien que eren “traïdors independentistes”. ¡Un color! Unes cremalleres grogues havien fet esclatar la baralla. ¡I entre dues persones del mateix tarannà ideològic! Finalment, un dels senyors va cridar “viva España” ensenyant l’escut que penjava del seu clauer, besant-lo, i l’altre va contestar “una, grande y libre” sacsejant el canell on duia la polsera rojigualda; quan ambdós es van adonar per fi de l’error i la seva confusió, la gent fins i tot va riure de la situació tan ridícula que s’havia donat.
En entrar al vagó em vaig adonar que l’estupidesa humana li agrada superar-se cada dia una mica més: vaig presenciar com una senyora increpava uns nanos que vestien la jaqueta de la selecció espanyola, que jugaria aquella tarda, i que, segurament, anaven a veure el partit a algun bar. “¡Feixistes! ¡Sou la vergonya dels vostres pares que van lluitar!”. Els nanos, que s’havien aixecat per cedir el seient a la senyora, es miraven sorpresos i reien estranyats fins que un d’ells —amb aquella innocència típica dels preadolescents— li va deixar anar: “Senyora, també juga Piqué i vesteix “la roja”. Un nen de dotze o tretze anys havia posat a lloc a aquella senyora.
Aquests episodis són un reflex del pa de cada dia. La crispació actual, pròpia de tota convivència, no és tan diferent a la que sempre ha existit. Si més no, ara és més evident, ara hi ha menys temor a mostrar què es pensa i és degut a la impunitat que regeix ara mateix qualsevol acció que estigui vinculada a una ideologia o sentiment polític concret. Personalment, no m’agrada veure la meva ciutat emplastificada de groc, ni guixada per tot arreu, no m’agrada que escriguin a l’entrada de les escoles “vam votar”, no m’agrada que els passos de vianants s’hagin convertit en estelades, no m’agrada veure llaços pintats de groc, que tornen a pintar de vermell i després de groc i així fins que les capes de pintura fan gruix i a sobre ho deixen tot esborronat i empastifat de color taronja —el partit de Ciutadans ben content amb el seu color corporatiu lluint pertot. Sembla un holi on es giten colors d’odi entre les dues parts. I en aquest paintball el mobiliari urbà és el que surt més perjudicat.
Però m’agrada menys encara que s’arrenquin branques, que s’escupi, que s’increpi la gent pel carrer per portar colors o simbologies, que es negui l’ajuda, que es falti al respecte i que ens convertim en peons polítics i actuem com autòmats. Així que modificaria la moció de Ciutadans per una que s’escau millor “Criteri, seny i respecte del color que sigui a Catalunya i arreu”.
