Estem en plena setmana de pregària per a la unitat dels cristians, i les paraules de Sant Pau adreçades als cristians de Corint que hem escoltat a la primera lectura: “Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres”, ens haurien d’interpel·lar a tots.
Corint va ser una comunitat difícil d’unir perquè estava formada per cristians procedents de diferents cultures i sensibilitats, i de diferent extracció social. Però l’espectacle de desunió que les diverses confessions cristianes estem donant encara avui, tot i confessant que Jesucrist és el Fill de Déu i batejant tots en el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant, és veritablement penós i profundament anticristià. Com també són molt lamentables i molt anticristianes les divisions existents dins la mateixa comunitat catòlica a tots nivells. No és ara el moment d’analitzar l’origen històric de les divisions existents entre les diverses esglésies cristianes, però hem d’admetre que les causes, en el seu inici, vàren ser més aviat d’ordre polític o moral que dogmàtic. I totes les confessions cristianes, sense excloure’n cap ni una, tenen la seva part de culpa.
Fa setze anys, el papa Joan Pau II, va escriure una encíclica que portava per nom “Ut unum sint” (que siguin u), deia que la nostra divisió és un escàndol que va contra la voluntat clara i explícita del mateix Crist, doncs Jesús, en la pregària que fa al seu Pare Déu, i que en la narració de l’evangelista Joan la trobem després del relat de l’Últim Sopar, repeteix insistentment, referint-se als seus seguidors: “Que siguin u”, que “siguin plenament u”.
El pitjor testimoni que pot donar l’Església, el més gran antitestimoni del seu missatge d’amor, és la desunió. Una desunió que sovint s’ha manifestat al llarg de la història en guerres de religió o, com a mínim, en polèmiques de tota mena. Sortosament, avui podem dir que la situació ha millorat molt, sobretot a nivell personal, si bé encara queda un gran camí per recórrer a nivell institucional.
Hem llegit a la primera lectura, i l’evangelista Mateu ens ho ha repetit, que “el poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum”, una llum que, com diu el 4rt. Evangeli referint-se a la persona de Jesús, “és una llum vertadera que il·lumina tots els homes”. ¿No ha vingut potser Jesús a fer resplendir la llum del Déu Salvador al cor del món, esborrant les fronteres que separen els homes i obrint de bat a bat les portes del seu Regne?
Jesús fa possible la naixença d’una nova creació, fa possible un poble d’homes i dones tots ells germans i amics de Déu, creats de bell nou per la força de la seva Paraula guaridora. ¿Quina és la llum que il·lumina realment la nostra vida? ¿És Crist o son els anuncis de la televisió juntament amb la pressió mediàtica que ens envolta?
Jesús és capaç d’il·luminar totes les situacions humanes de tots els temps. Però l’estada de Jesús a la terra va ser curta, per això va voler associar homes i dones a la seva missió. ¿Il·lumina Jesús les nostres decisions com va il·luminar a aquells homes que estaven pescant a la vora del llac de Galilea i ho deixaren tot per seguir-lo? La manifestació del Fill és molt concreta, està encarnada en l’espai i en el temps, i té un nom: Jesús de Natzaret a qui els deixebles van poder veure i tocar. La missió de l’Esperit, en canvi, no s’identifica en cap persona concreta, és invisible, universal i progressiva; tot ho dinamitza i ho fermenta, és com el vent que no sabem d’on ve ni a on va. La revelació del Fill acaba amb la mort dels seus últims testimonis, mentre que l’acció de l’Esperit es va donant al llarg de tota la història, actua en les persones i en els esdeveniments, i prosseguirà fins a la fi dels temps.
I a través de l’Esperit, Jesús ens diu “Veniu amb mi” i aquesta crida ens la fa a cada un de nosaltres. En la vida cadascú té els seus propis projectes, cadascú aspira aconseguir uns objectius. Per els més joves tot és il·lusió. Per els més grans, potser és una barreja de satisfacció per el què s’ha aconseguit i també de decepció per haver-nos quedat a meitat de camí en les nostres aspiracions. Però el Senyor ens crida a tots a donar sentit a la nostra vida, sigui quina siguin la nostra situació i la nostra edat. Ens crida a ser els seus continuadors, a ser persones que per on passin irradiïn esperança, germanor i ganes de viure.
I per seguir aquesta crida és indiferent ser jove o vell, savi o ignorant, haver triomfat o haver fracassat. Només cal una cosa: tenir un cor senzill, ser persona de bona voluntat. Procurem evitar el que Sant Pau combat vigorosament: l’esperit sectari i les manipulacions de grup. Aquesta és una temptació que es va reiterant al llarg de la història i intenta fer creure que només un determinat grup és mitjancer exclusiu de la salvació i posseeix el monopoli de la Veritat. No posem obstacles a l’acció de l’Esperit. Estiguem sempre oberts a la seva acció i demanem-li que davalli sobre tots nosaltres.
