Tant l’evangeli d’avui, com el del diumenge passat i el del diumenge vinent, aborden la temàtica de la fe. Una temàtica que és molt pròpia d’aquests dies en que ens estem acostant a la nit de Pasqua que és quan proclamarem el fet capdal de la nostra fe: La Resurrecció del Senyor.
La fe cristiana no és una cosa que ens permet passar del no tenir a res a tenir-ho tot. No, la fe cristiana és com una petita llavor, que ha de germinar i anar creixent fins a donar fruit. Però aquesta fe, com tota llavor i com tota planta, ha d’estar ajudada per un ambient i unes condicions adequades. Això ho tenim exemplificat en el pobre cec de l’Evangeli: segons hem llegit, ell mateix confessa que, després d’ésser tocat per Jesús amb una mica de fang, comença a veure. I aquell inici de guarició dels ulls del cos, fa que comenci a veure, poc després, amb els ulls de l’esperit.
Així primer confessa que Jesús és Profeta, és a dir, un home de Déu. Poc després, davant dels fariseus confessa que Jesús ha de ser un home que ve de Déu. Finalment acaba proclamant la divinitat de Jesús i l’adora. El cec ha seguit un procés que va des de les tenebres a la llum de la fe en Crist. Donant-li la llum de la fe, el Senyor premiava la seva constància en reconèixer davant els fariseus que Jesús era el qui l’havia guarit. Una fe que s’anava fent cada vegada més forta a mesura que l’anaven interrogant.
En aquesta escena que ens narra Joan, es veu ben bé que hi ha dues classes de cecs. No hi ha només el pobre cec de naixement davant del qual la gran preocupació de la gent era identificar el culpable de la seva ceguesa. Hi ha els altres cecs: Hi ha aquells cecs que no volen veure, ni toleren que altres hi vegin. Són els que estan convençuts que ja hi veuen prou i es tanquen en la seva postura. Són aquells que Jesús desemmascara quan els hi diu: “Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa”.
Jesús ens ha dit que Ell és la llum del món. I per això, Sant Pau diu als cristians d’Efes: ara que esteu en el Senyor – és a dir, ara que ja heu rebut la gràcia del Baptisme i heu rebut la llum de Crist – sou llum. Per tant, viviu com els qui són de la llum. La Quaresma és temps de conversió, de fer camí cap a la llum plena, de deixar de banda tot allò que ens impedeix viure com a autèntics fills de la llum.
Amb el sagrament del Baptisme, i amb l’acolliment de la seva Paraula en el nostre cor, Jesús ens omple d’una llum més profunda, la llum de la fe, la llum de Crist. D’aquesta manera som llum i tenim llum. Això ens hauria de fer pensar. ¡Quants hi ha que pateixen en el món perquè senten que caminen a les fosques i no saben quin és el sentit de la seva vida, el sentit del sofriment, el sentit de l’activitat humana, el sentit del progrés…i tot perquè els hi manca la llum de la fe!
Es veritat que la fe no suprimeix totalment de la nostra vida el misteri. Si bé la fe és llum, no deixa de ser una llum barrejada amb foscor. El cristians, com a homes i dones que som d’aquest món, també podem conèixer desànims, depressions, limitacions, malalties, dubtes…
No és fàcil saber-hi veure. Sovint en la nostra vida se’ns presenten interferències que no ens deixen veure les coses amb la perspectiva adequada. Són la rutina, el costum, les conveniències. També certes coses ens poden enlluernar i no deixar-nos veure la vertadera llum que ha guiar la nostra vida.
Tanmateix, els raigs de llum que rebem de la fe, ens omplen d’esperança, d’optimisme, de seguretat. Pensem el que significa creure en un Déu que ens estima, en un Déu al que podem invocar dient-li “Pare”; que és compassiu i misericordiós, que ens ha creat per a fer-nos feliços i per arribar a gaudir d’una felicitat que no s’acabarà mai. Que s’ha fet home com nosaltres, que ha patit, ha mort i ha ressuscitat per amor a nosaltres. Poca cosa més sabem de Déu, però el poc que sabem, ¡quina llum, quina esperança i quina confiança ens poden donar! I tot això, és el que hem de procurar comunicar-ho als demés!
