Sembla com si l’evangeli d’avui ens vulgui transmetre una catequesi del diumenge cristià. Els dos episodis que ens narra tenen lloc en diumenge, precisament, el mateix dia de la setmana que havia ressuscitat Jesús. Per això, la primera comunitat cristiana va establir el diumenge com a dia dedicat al Senyor, i va trencar amb la tradició jueva de fer-ho el dissabte.
En el primer episodi, el Ressuscitat s’apareix als apòstols que estan tancats en el cenacle per por dels jueus, en un moment que Tomàs està absent. Jesús se’ls hi presenta enmig d’ells tot hi estant portes i finestres tancades. D’aquesta manera manifesta que la seva condició és completament nova, si bé continuen presents en el seu cos de Ressuscitat els senyals del sofriment que va patir.
Els dos episodis que ens narra Joan estan relacionats per un mateix tema: la fe. Examinem la reacció de Tomàs. Segons es desprèn d’altres relats de l’Evangeli, Tomàs era un home més pràctic que especulatiu. Així, la mateixa nit de la Passió, quan Jesús, com si divagués, els diu: “on jo vaig ja sabeu quin camí hi porta”, Tomàs, tocant de peus a terra, li pregunta: “Senyor, si no sabem on aneu, ¿com podem saber el camí per anar-hi?
Quan els altres apòstols, que ja havien experimentat la presència del Ressuscitat enmig d’ells, li ho expliquen a Tomàs, aquest reacciona d’una manera molt pròpia de la seva forma de ser: la seva reacció anticipa l’actitud dels positivistes moderns que només admeten les realitats que impressionen els sentits. I per això posa condicions per a creure: si no ho veig no ho creuré.
Que Tomàs tingui dubtes, no deixa de ser estimulant per a nosaltres. Tots tenim dubtes i moments de crisi en la fe; a tots ens ve, a vegades, la temptació de demanar a Déu proves de que realment està a prop de nosaltres. Però la fe no pot ser el resultat d’un acte purament racional. Si fos així, la fe no seria lliure, de la mateixa manera que no som lliures de respondre qualsevol cosa quan se’ns pregunta quants són dos més dos…Per això es diu – i el matís és molt important – que l’acte de fe no és un acte racional, sinó que és un acte raonable. Les veritats de fe, quan les coneixem bé i estem en un estat d’ànim desapassionat i seré, les trobem raonables per a ser cregudes.
Quan jo dic “jo crec en Déu Pare” puc dir-ho ben convençut, encara que físicament no vegi Déu, perquè tinc una sèrie de raons i experiències que fan que trobi raonable donar aquest sí a Déu. Quan afirmo que “Crist ha ressuscitat”, encara que no tinc dades físicament comprovables d’una manera positiva del fet, sí que tinc, en canvi, unes dades històriques que podem qualificar d’objectives. La principal d’elles és el canvi d’actitud dels apòstols, que em permeten creure, d’una manera raonable, que la resurrecció de Crist va ser un fet real.
Tomàs reacciona dient: “si no ho veig no ho creuré”, i s’ha de reconèixer que té la seva lògica aquesta resposta, doncs el nostre enteniment necessita un mínim de llum per poder fer una afirmació raonable. Però també és cert que ho podem plantejar a l’inrevés: “si no ho vull creure, no ho veuré mai”. I es que quan més ens decidim a endinsar-nos en el món de la fe, més claredat i més facilitat tindrem per a trobar raonables les veritats de la fe. Això no pressuposa que hàgim d’entendre totes les veritats de fe, però una cosa és entendre-les i una altre molt diferent és considerar-les absurdes. Al nostre enteniment no li podem demanar que cregui una cosa que considera absurda.
L’evangeli no diu que Tomàs fes la prova que Jesús li va invitar a fer. Només diu que quan Jesús amb una gran delicadesa li va dir: “No siguis tan incrèdul. Sigues creient”, Tomàs contestà “Senyor meu i Déu meu”. Hem de ser molt conscients que Jesús ressuscitat se’ns manifesta i se’ns fa realment present en cada eucaristia. És aquí on, d’una manera especial podem experimentar la seva llum, la seva pau i la seva amistat, i fer-ho sentint-nos membres de la comunitat cristiana que viu i que prega. Pensem que nosaltres som els destinataris de les paraules de Pere que hem escoltat a la segona lectura: “Vosaltres l’estimeu sense haver-lo vist, i ara, sense veure’l, creieu en ell”. És a nosaltres a qui Jesús en l’evangeli d’avui diu: “Feliços els qui creuran sense haver vist”. Aprofitem aquesta gràcia, convençuts que l’Esperit és la força que té una influència real i positiva en la nostra vida.
