L’evangeli d’avui és la continuació del que varem llegir diumenge passat en el que Pere confessava que Jesús era el Messies, el Fill del Déu viu. Avui Jesús anuncia per primera vegada que el Messies ha d’anar a Jerusalem, que haurà de patir molt, que serà executat i que ressuscitarà el tercer dia.
La reacció de Pere davant l’anunci de Jesús és molt comprensible. Probablement nosaltres hauríem reaccionat de la mateixa manera. Al cap i a la fi, Pere no li desitjava res dolent a Jesús sinó, precisament, tot el contrari. Doncs bé, ¿perquè Jesús reacciona d’una forma tant dura, anomenant Satanàs a aquell mateix Pere que un moment abans ha qualificat de benaurat?
L’explicació la tenim en les mateixes paraules de Jesús: “Perquè no penses com Déu sinó com els homes”. Déu no vol pas la mort del seu Fill a la creu, però mort i creu són la moneda amb la que el nostre món paga als qui pensen com Déu i no segueixen els criteris dels homes. Jesús hagués pogut evitar la creu: només havia de renunciar a la missió que li havia encomanant el Pare, i escollir els camins fàcils de l’èxit i del poder.
Pensar com Déu – que vol dir acceptar el pla de Déu – o pensar com els homes: no hi ha més alternativa. I nosaltres, ¿quan pensem com el homes en lloc de pensar com Déu? Doncs pensem d’una manera massa humana sempre que no acceptem la creu que el Senyor ens envia, rebel·lant-nos, rebutjant-la i fugint-ne.
Després de les paraules de Pere, Jesús vol que quedi molt clar un tema que és cabdal i per això diu: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu”, són unes paraules molt dures i explícites i que no sempre han estat ben enteses. Segons qui les interpreti poden semblar un absurd o una bogeria. Fins i tot, hi ha qui ha considerat que aquestes paraules que trobem a l’evangeli son una influencia de l’estoïcisme. Una doctrina grega que preconitzava el sofriment només pel mateix valor que pugui tenir el sofriment en si. Però, això de sofrir, això de prendre la creu sense cap més motivació que la d’aconseguir el domini d’un mateix, és una cosa que no té res de cristiana. Les paraules de Jesús van en un altre sentit.
Jesús no va dir que ens neguéssim a nosaltres mateixos sense més ni més, ni que perdéssim la vida perquè si. Va dir que la perdéssim per Ell, per amor a Ell. És l’amor, i només l’amor el que dóna sentit veritable al sofriment. El sofriment pel sofriment, és una cosa que és més pròpia del paganisme que de la fe cristiana. Únicament el sofriment per amor és cristià. I això vol dir saber acceptar la realitat que ens toca viure cada dia, saber acceptar-la per amor a Déu i per amor a les persones que ens envolten.
Però no hem d’oblidar les paraules de Jesús després d’haver dit “que prengui la seva creu”, doncs hi afegeix: “i…. m’acompanyi”. El camí de la vida no el farem mai sols. Es tracte doncs, de portar la creu acompanyant-lo. La creu, és contraria a la nostra naturalesa: va contra les nostres ànsies de buscar coses agradables i de fugir del dolor i de tot allò que ens causa contrarietat. Però si tot això ho acceptem motivats per l’amor a Jesús, el seu acompanyament sempre farà suportables les dificultats que comporta l’existència humana.
Les creus de la nostra pròpia vida, mai les hem de contemplar com si estiguessin nues: hem d’acostumar-nos a veure en elles a Jesús crucificat. La capacitat de patir guarda proporció amb la capacitat d’estimar. Quan estimem molt una persona, serem capaços de fer grans sacrificis per ella. Si estimem poc, la cosa més insignificant se’ns pot fer insuportable.
Quan Jesús diu: “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el que la perdi per mi la retrobarà”, vol dir que l’home no es realitza tancant-se en si mateix i refugiant-se en una mena de fortalesa interior feta de l’orgull i l’egoisme que tots tenim. Només aconseguirem la nostra veritable realització si ens oblidem de nosaltres mateixos i ens donem als demés sacrificant-nos per ells.
A la primera lectura hem, vist com el profeta Jeremies confessava haver estat seduït per Déu. Jeremies era un home normal, tranquil, podríem dir que més fet per estimar que per anunciar calamitats al seu poble i moure’l així a la conversió. Però, quan tenia 19 anys, no va poder resistir la crida de Déu i no va tenir més remei que profetitzar el que Déu li comunicava suportant escarnis i burles. El que hem llegit descriu perfectament la lluita interior de Jeremies, però l’amor diví es va apoderar d’ell i no va poder deixar de fer el que Déu li demanava.
Enamorar-se de Déu, sentir-se seduït per Déu, és una font de fortalesa, però també d’exigència. És l’exigència de portar la creu, és la mateixa exigència que també sentí Jesús. No hem de tenir por. Seduïts per Déu i acompanyant Jesús, fins i tot en els moments més difícils i exigents serem fidels a la fe cristiana. No hem de tenir por: Déu sempre està al nostre costat.
