Som ja a les acaballes de l’any litúrgic i diumenge vinent llegirem la paràbola del judici final, la darrera de les quatre amb que l’evangelista Mateu acaba el sermó de Jesús sobre la fi dels temps. Avui llegim la tercera d’aquestes paràboles: la dels talents. Una paràbola que, com les altres, mitjançant un relat fictici ens proposa una veritat fonamental: que tots haurem de passar comptes de la nostra actuació i de l’ús que haurem fet dels dons que se’ns han concedit.
Els talents no són simplement les qualitats humanes de cadascú, ni els béns que es posseeixen, tot i que aquests també han de ser inclosos en la categoria de talents rebuts. Els talents de la paràbola, en el context de l’evangeli de Mateu, representen sobretot la gràcia de que hem estat objecte els seguidors de Crist al rebre gratuïtament la revelació dels misteris del Regne i la missió de viure’l i d’anunciar-lo.
El talent no és una llavor que es colga a terra i creix tota sola. Som nosaltres que li hem d’aportar el dinamisme per fer-lo créixer. L’actitud de no fer rendir els talents no agrada al Senyor. Ell no ha vingut a fundar una comunitat de creients estàtica i sense vida. Ell vol una comunitat que sigui el llevat que transforma la massa, que sigui sal de la terra i llum del món. Déu vol homes i dones coratjosos que escampin esperança i estimació pertot arreu, i deixin l’empremta d’un Déu que és amor per allà on passin.
Les persones no som totes iguals, perquè Déu no fa còpies, fa éssers originals, únics. A tots, Déu ens ha enriquit amb el seus dons. Tots n’hem rebut, però no els hem rebut en la mateixa proporció. No obstant, això té poca importància, perquè tant el qui n’havia rebut cinc com el qui n’havia rebut dos, l’amo els hi diu el mateix: “Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”. Tots rebem els mitjans per dur a terme allò que Déu espera de nosaltres.
La paràbola d’avui és un toc d’alerta contra el pecat per omissió, que és el pecat de infidelitat envers el Senyor que ha confiat en nosaltres. I aquest és un pecat que és perillós perquè, a vegades, és difícil de percebre, tot i que pot acabar arruïnant la salut de la comunitat, ja sigui per por, per comoditat, per peresa o per ganes de ser ben vistos de la gent i no perdre privilegis.
El llibre dels Proverbis, a la primera lectura, ens ha descrit la bona esposa fent servir un llenguatge i uns criteris adients a l’entorn social d’aquell temps. La descriu com la dona fidel i generosa, que creu en el Senyor i obre les mans als pobres, que es preocupa per la seva família i amb les seves mans transforma la llana i el lli com vol. És a dir, en ús de la seva llibertat, fa rendir els béns que té al seu abast. Aquest és un missatge que segueix sent vàlid avui en dia però no només per a la dona sinó també per a l’home.
Justament avui que hem llegit la paràbola dels talents celebrem la diada de GERMANOR. És oportú, doncs, que a la seva llum revisem el nostre capteniment com a cristians que volem ser fidels al Senyor i a la comunió amb els germans. Una primera aplicació de la lliçó catequètica de la paràbola podríem fer-la examinant com administrem els nostres béns al servei de les necessitats de causes nobles com pot ser assolir un generós autofinançament de la nostra Església perquè pugui disposar dels mitjans necessaris per realitzar la tasca que desenvolupa prop dels més desvalguts. Imaginem-nos què passaria si precisament en aquest moment de crisi econòmica l’església abandonés els serveis assistencials i socials que està prestant….
Però hem de tenir present que no tot s’acaba amb els diners, la paraula talent ens suggereix molts altres dons que Déu ens ha donat perquè els fem fructificar. Tant en l’Església com en la societat en general, es necessiten moltes mans que vulguin treballar pel bé de tots en els diferents camps que es necessiten.
Parlem molt de rendibilitat, a les empreses, als negocis, a l’ensenyament, a l’estudi, a qualsevol feina. I per valorar-la fem anàlisi i avaluacions. ¿No seria bo que avaluéssim amb tot rigor la rendibilitat del nostre negoci més important que és el la nostra vida cristiana tant a nivell personal i familiar, com també a nivell professional i social? Tant de bo que quan arribi el que Sant Pau anomena el Dia del Senyor i se’ns demanin comptes se’ns pugui dir: “Ets un administrador bo i de tota confiança, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor” . Que així sigui.
