L’evangeli d’avui ens presenta un moment delicat de la vida de Jesús en el que es produeix una crisi de fe entre els seus seguidors, una crisi de fe no gaire diferent, en el fons, de les que tenen lloc avui en els nostres mitjans intel·lectuals i no intel·lectuals. La crisi es fa evident en aquelles paraules dels jueus, que, com varem veure diumenge passat, deien referint-se a Jesús: “com pot donar-nos aquest la seva carn per menjar?”. Diu l’evangelista que “molts dels que fins aleshores havien seguit Jesús van dir: aquest llenguatge és molt difícil! ¿Qui és capaç d’entendre’l?” , i van deixar de seguir-lo.
Possiblement, deixant apart el moment de la Passió, aquest seria un dels moments més tristos i depriments de la vida de Jesús, per això ell, sentint llavors la necessitat de l’afecte i del suport humà, preguntà als dotze: “També vosaltres em voleu deixar?” Una pregunta que Pere va respondre en nom de tots dient: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu”. Les paraules de Crist a l’Evangeli ens ofereixen una riquesa meravellosa, però serveixen de ben poc si no donem el salt a la fe i ens fan entrar en una òrbita superior a la de la pura raó humana. Únicament el do de l’Esperit pot introduir-nos a les realitats profundes de la fe cristiana, aquest do de l’Esperit és qui posà en boca de Pere la resposta que hem escoltat.
El llenguatge de Jesús no és que sigui difícil d’entendre, el que passa és que és difícil d’acceptar sobretot per les conseqüències que porta. No hi ha dubte que el llenguatge és molt important en la transmissió de la fe, però l’objecte de la fe, encara que s’expressi amb un llenguatge actualitzat sempre serà dur. La nostra adhesió a la Paraula de Crist, és a dir a la fe, és dura perquè sempre implica haver d’escollir, com va haver d’escollir el poble jueu davant la proposta que els feu Josué. La fe en Crist implica renunciar a certes coses i a seguir certes normes de capteniment que moltes vegades no són fàcils.
Certament que l’opció pel seguiment de Crist la fem en un moment puntual de la nostra vida. Aquest moment pot ser el de la nostra conversió o quan assumim pacíficament aquell pòsit de fe que se’ns ofereix pel fet d’haver nascut en una determinada família i en unes circumstàncies concretes. Però la vida no és únicament un punt, la vida és una successió de punts, és una línia que es va desplegant al davant de la nostra existència, per tant, si volem continuar pel camí de la fe, hem d’adequar aquella opció inicial a cada moment de la nostra vida. En qüestions de fe no és possible viure de renda.
No es pot concebre el misteri de l’Eucaristia sense la fe, sense veure en ell que és Crist mateix qui se’ns dóna, que s’entrega donant-nos la seva vida. Sovint ens queixem de que participem de l’Eucaristia amb freqüència i que, tanmateix, no obtenim cap fruit visible. ¿Serà perquè hi anem poc disposats a donar i a donar-nos? Si anem a participar de l’Eucaristia amb un esperit petit i egoista, tancats en nosaltres mateixos, amb un ànim poc generós envers el Senyor i envers els nostres germans, no ens hem d’estranyar que el fruit sigui mínim.
Les paraules de Jesús que ens ha tramés l’evangelista Joan i que hem meditat aquests últims diumenges giren damunt de dos eixos cabdals: Eucaristia i fe. Per poder-les acollir, la nostra actitud ha de ser de humilitat, una humilitat que ens permeti reconèixer que hi ha quelcom de misteriós que ens supera infinitament i que, posats a haver de triar entre l’absurd i el misteri ens faci triar, sàviament, pel misteri. Un misteri que dóna sentit a la nostra vida i que algun dia podrem comprendre.
No voldria acabar, sense comentar breument les paraules de Sant Pau a la segona lectura. Pau enumera les exigències de la dona envers el seu marit i del marit envers la dona. En presentar la dona en una condició de submissió al marit, el text no proposa cap veritat revelada, no proposa pas cap veritat de fe, sinó que reflexa un valor cultural de la societat grecoromana del segle I, una societat que era fortament masclista. Però quan Pau equipara la relació d’amor mutu entre marit i muller a la relació d’amor entre Crist i la seva Església, hi afegeix una transcendència i projecta una llum nova i clarificadora damunt el sentit de la paraula sotmetre’s, doncs l’amor de Crist no va ser un amor per dominar sinó justament a l’inrevés: va ser un amor de lliurament total i de donació absoluta fins el sacrifici. L’amor, quan és vertader, ho clarifica tot i ho posa tot al seu lloc just, ens fa sortir de nosaltres mateixos i donar-nos al demés. I això és tan vàlid per l’home com per la dona.
