El primer diumenge després de Nadal l’Església celebra la festa dela Sagrada Família, una festa en que la comunitat cristiana és convidada a emmirallar-se en la família de Jesús. El fragment de l’evangeli de Lluc que hem llegit aquest any ens vol significar que Jesús prové de Déu, que s’ha d’ocupar, fonamentalment, de les coses del seu Pare i que la seva saviesa no prové dels mestres de la terra.
Jesús no es presentà al món en l’estat adult ni conscient des del primer moment de la seva missió de salvador i redemptor. El designi de Déu no sols no estigué renyit amb un naixement i una evolució humanes sinó que aquest va ser, precisament, el camí escollit. Els quasi tres anys de predicació evangèlica van estar precedits d’una trentena d’anys de vida de familiar a Natzaret, al costat de Maria i de Josep. Allà es forjà Jesús la seva personalitat humana que seria el vehicle de la presència de Déu. Jesús, va voler remarcar, amb el seu exemple, el valor que te la vida de família.
La família és la millor escola d’humanització que existeix. La família ens ajuda a madurar en l’amor, cosa fonamental en la vida de tot ésser humà, però ens ajuda a madurar en l’amor autèntic el que ens fa fugir de l’egoisme per anar a buscar el bé dels altres. Aquest amor, dins la família el podem viure d’una manera natural, perquè és on podem experimentar unes relacions humanes teixides d’amor, amb tots els rics aspectes que l’amor pot presentar i que convé que presenti. Unes relacions entre pares i fills, i entre esposos, que facin que la família sigui un espai de fraternitat cristiana i de sana convivència on el respecte mutu, la donació mútua i la justícia siguin els veritables valors que portin a compartir sempre, a perdonar sempre i a respectar a l’altre sempre.
¿No hauria de ser aquest el model de família? Quan la realitat no s’ajusta a aquest model, ¿no serà perquè la família s’ha “espatllat” per l’egoisme dels seus membres, que és precisament el vici més oposat a l’amor? Realment, el que espatlla les relacions humanes, el que fa que aquestes no siguin ni humanes ni humanitzadores, és l’egoisme.
En totes les famílies hi ha moments de joia i moments de sofriment, i el pares, ajudats pels avis, quan això és possible, han de ser en tot moment els primers educadors dels fills. La família és insubstituïble en la funció d’educar, tant en l’aspecte humà com en l’aspecte religiós. L’educador és una persona que engendra en sentit espiritual i l’educació és “un regal d’humanitat per part dels pares” als seus fills. Però perquè aquesta educació sigui realment eficaç, els fills necessiten l’afecte dels pares, el testimoni del seu amor, el testimoni de la seva dignitat humana i el testimoni de la seva fe. Però d’una fe que sigui joiosa i esperançada, perquè si no és així, la fe pot ser rebutjada si el fill considera que no aporta res de positiu a la seva vida.
Tots necessitem de la família, de la família segons el model cristià. I per acabar preguntem-nos cada u de nosaltres: ¿què puc fer perquè la meva família esdevingui una veritable escola d’amor i d’humanització? Que la intercessió dela Sagrada Família, la llum i la força de l’Esperit Sant ens guiïn per acostar-nos a aquest ideal que tots desitgem.
