La primera lectura ens ha fet assistir a una solemne proclamació de la Paraula de Déu, que va tenir lloc l’any 428 abans de Crist, uns cent anys després del retorn del poble jueu de la captivitat de Babilònia. Va ser el que avui en diríem una Celebració de la Paraula. Aquesta lectura està escollida en funció de l’evangeli que acabem de proclamar on, el mateix Jesús, mogut per la força de l’Esperit, fa una proclamació de la Paraula enmig de la sinagoga de Natzaret.
El fragment que li tocà llegir a Jesús era un passatge del profeta Isaïes que començava així: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts…”. En aquestes paraules de Isaïes, llegides per Jesús, podríem dir que hi ha la seva declaració programàtica: hi ha tot el que anirà fent Jesús al llarg de la seva vida, perquè en ell es compleixen totes les promeses de l’AT.
“Portar la bona nova als desvalguts” és el primer que diu. ¿Perquè aquesta preferència? No és difícil d’entendre. Déu és pare de tots, i com a bon pare, té preferència pels fills que pateixen més, pels qui han rebut menys dons, pels que són més pobres. Aquest ja era el missatge de Jahvé a l’AT i ara és el de Crist: quan ell proclami les benaurances, els primers i els preferits seran precisament el pobres i els oprimits de la societat. ¿És també aquesta l’opció preferent dels que ens considerem cristians? ¿Com continuem avui nosaltres, els cristians, la missió de Jesús?
Aquesta no és una qüestió purament teòrica, perquè la nostra manera de ser i d’actuar està en el punt de mira de tots els que ens observen. Cada un de nosaltres ha de respondre a nivell personal de la seva conducta, és clar, però la resposta ha de ser també a nivell col·lectiu doncs hi està en joc la nostra identitat de cristians i la credibilitat de la nostra presència enmig de la societat. En el ben entès que el comportament individual pot enaltir o enfosquir tota l’acció del conjunt.
Sant Pau, ha fet a la segona lectura una comparació molt expressiva entre els membres d’una comunitat o d’una societat i els membres d’un mateix cos humà. Però la motivació que dóna Sant Pau no és només d’eficàcia social, és una motivació profundament teològica. Els que estem units formant l’Església, no ho estem només per raons sociològiques, sinó perquè hem estat batejats en un mateix Esperit, i per això formem el Cos de Crist, i és Déu el qui ha distribuït en l’Església els diversos dons. I aquesta diversitat, quan està fonamentada en Crist i en el seu Esperit, no divideix sinó que uneix i enriqueix, i fa que tots contribuïm a la construcció d’una comunitat que sigui el veritable signe de Crist en el món.
Però hem de tenir en compte que l’acció de l’Esperit, no és elitista ni selectiva. Seria un error pensar que, a la pràctica, l’Esperit només actua sobre el Papa i els Bisbes. L’Esperit actua sobre tots els cristians. L’Esperit actua – animant, il·luminant i enfortint – en els pares de família, a fi que puguin educar els seus fills i que la seva llar sigui una llar cristiana; actua en els mestres cristians, ajudant-los a fer bé la seva importantíssima tasca educadora; actua en els joves cristians que han rebut el sagrament dela Confirmació, a fi que en una edat difícil sàpiguen enfortir la seva personalitat cristiana. I, fins i tot, i d’una manera misteriosa, actua sobre tots els éssers humans de bona voluntat que obren segons el pla de Déu encara que no siguin cristians. Revisem la nostra manera d’actuar i procurem discernir de quina manera contribuïm al bé comú dins la nostra societat.
Tinguem fe en la força de l’Esperit també en els nostres dies! Jesús fou empès per l’Esperit a complir la seva missió de servei als homes. També nosaltres hem de deixar-nos portar per l’Esperit i pregar sovint perquè davalli sobre l’Església, sobre tots els qui tenen responsabilitats en el món i sobre nosaltres mateixos.
