Diumenge III durant l’any
A partir d’avui, tots els diumenges que se’n diu del temps de durant l’any, és a dir els que no pertanyen als temps d’Advent, Nadal, Quaresma o Pasqua, llegirem l’evangeli de Lluc. Hem començat llegint els quatre primers versets, que venen a ser com una introducció a tot l’evangeli, en els quals, Lluc, adreçant-se a un noble anomenat Teòfil, declara que ha escrit la narració d’uns fets ocorreguts, guiant-se pels testimonis rebuts, i precisa que ho ha fet d’una manera ordenada i després d’haver-se informat minuciosament. Realment, el text de Lluc està molt ben treballat literàriament i l’anàlisi de la seva historicitat en dóna prou garanties. Únicament els capítols de la infància de Jesús tenen un gènere literari diferent, menys rigorós des d’un punt de vista històric.
Després d’aquests quatre versets d’introducció, hem passat al capítol quart que és quan comença el relat del ministeri públic de Jesús a Galilea i on Lluc diu: “Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit Sant”. Això s’entén millor si recordem que Jesús acabava de ser batejat per Joan al Jordà i que s’havia produït aquella manifestació de Déu en la que l’Esperit Sant davallà sobre Jesús, i una veu des del cel va dir: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat”.
En aquesta manifestació de Déu, l’home Jesús hauria tingut previsiblement una experiència extraordinària: hauria tingut la sensació i un coneixement profund de la seva unió amb el seu Pare del cel que nosaltres no podem pas imaginar. Després, la força de l’Esperit el va empènyer al desert i, quaranta dies més tard, el mateix Esperit, el va portar a iniciar la seva vida apostòlica que ja no deixaria d’exercir fins anar a la seva Passió i Mort.
La primera lectura ens ha fet assistir a una solemne proclamació de la Paraula de Déu, que va tenir lloc l’any 428 abans de Crist, uns cent anys després del retorn del poble jueu de la captivitat de Babilònia. Va ser el que avui en diríem una Celebració de la Paraula. Aquesta lectura està escollida en funció de l’evangeli que acabem d’escoltar on, el mateix Jesús, mogut per la força de l’Esperit, fa una proclamació de la Paraula enmig de la sinagoga de Natzaret.
El fragment que li tocà llegir a Jesús era un passatge messiànic del profeta Isaïes que començava així: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts…”. En aquestes paraules de Isaïes, llegides per Jesús, podríem dir que hi ha la seva declaració programàtica: hi ha tot el que anirà fent Jesús al llarg de la seva vida, perquè en ell es compleixen totes les promeses de l’AT.
“Portar la bona nova als desvalguts” és el primer que diu. ¿Perquè aquesta preferència? No és difícil d’entendre. Déu és pare de tots, i com a bon pare, té preferència pels fills que pateixen més, pels qui han rebut menys dons, pels que són més pobres. Aquest ja era el missatge de Jahvé a l’AT i ara és el de Crist: quan ell proclami les benaurances, els primers i els preferits seran precisament el pobres i els oprimits de la societat. ¿És també aquesta l’opció preferent dels que ens considerem cristians?
Sant Pau, ha fet a la segona lectura una comparació molt expressiva entre els membres d’una comunitat o d’una societat i els membres d’un mateix cos humà. Però la motivació que dóna Sant Pau no és només d’eficàcia social, és una motivació profundament teològica. Els que estem units formant l’Església, no ho estem només per raons sociològiques, sinó perquè hem estat batejats en un mateix Esperit, i per això formem el Cos de Crist, i és Déu el qui ha distribuït en l’Església els diversos dons. I aquesta diversitat, quan està fonamentada en Crist i en el seu Esperit, no divideix sinó que uneix i enriqueix, i fa que tots contribuïm a la construcció d’una comunitat que sigui el veritable signe de Crist en el món.
Però hem de tenir en compte que l’acció de l’Esperit, no és elitista ni selectiva. Seria un error pensar que, a la pràctica, l’Esperit només actua sobre el Papa i els Bisbes. L’Esperit actua sobre tots els cristians. L’Esperit actua – animant, il·luminant i enfortint – en els pares de família, a fi que puguin educar els seus fills i que la seva llar sigui una llar cristiana; actua en els mestres cristians, ajudant-los a fer bé la seva importantíssima tasca educadora; actua en els joves cristians que han rebut el sagrament de la Confirmació, a fi que en una edat difícil sàpiguen enfortir la seva personalitat cristiana. I, fins i tot, i d’una manera misteriosa, actua sobre tots els éssers humans de bona voluntat que obren segons el pla de Déu encara que no siguin cristians.
Tinguem fe en la força de l’Esperit també en els nostres dies. Jesús fou empès per l’Esperit a complir la seva missió de servei als homes. També nosaltres hem de deixar-nos portar per l’Esperit i pregar sovint perquè davalli sobre l’Església, sobre tots els qui tenen responsabilitats en el món i sobre nosaltres mateixos.
Amb el salm responsorial d’avui hem repetit: “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida”. Escoltem-les amb atenció i posem-les en pràctica, perquè realment siguin esperit i vida per nosaltres i així estiguem més receptius a l’acció de l’Esperit.
