[Valencians, encara. Cinquanta anys després de Joan Fuster – Vicent Sanchis – Proa – Premi Carles Rahola d’Assaig 2012]
Els valencians som un poble condemnat a repensar-se constantment per no deixar-se morir. En els darrers anys han estat molts els estudiosos que s’han dedicat a la recerca, des de les diferents ciències socials, dels problemes polítics, econòmics, socials i culturals del país. Tanmateix gairebé sempre han tractat temes limitats temàticament o cronològicament, per bé que sovint amb una exhaustivitat remarcable. Mancava, però, una revisió sintètica de tota la història del valencianisme polític, i aquest ha estat l’objectiu del periodista Vicent Sanchis en la seua primera incursió metòdica en el pensament sobre el país, després d’haver passat anys i panys desgranant-lo en centenars d’articles de premsa.
“Valencians, encara. Cinquanta anys després de Joan Fuster” no es limita a revisar, com indica el subtítol, el mig segle transcorregut després de la publicació de “Nosaltres els valencians” i els resultats positius i negatius que el fusterianisme ha anat assolint durant aquest temps per constatar que els valencians, malgrat tot, encara sobreviuen. Sanchis pren Fuster com a centre al voltant del qual orbita la reflexió sobre el valencianisme des del 1962 ençà, però també per fer una revisió històrica del país des de la fi de la plenitud nacional –entesa en termes medievals-, econòmica i cultural de la València del Quatrecents, i del començament de la davallada –la llarga “Decadència”– que s’encetà en el segle XVI. De fet, l’autor parteix de l’axioma fusteria que lliga llengua i nació per analitzar aquest període, ja que se centra fonamentalment en el retrocés de la llengua entre els segles XVI i XIX, tot constatant que no hi va haver gaires diferències en termes de substitució lingüística i de reaccions contra aquesta entre el Principat i el País Valencià. És per això que justifica la diferència entre ambdues Renaixences en els antagònics interessos econòmics d’ambdós territoris en relació a l’Estat. Originalment hi havia, també, la doble concepció de la valencianitat –la territorial i l’etnolingüística- que al remat sí va suposar un llast al sud de la Sènia. La visió territorial –dualitat fundacional catalana-castellana- ha servit per a justificar la substitució lingüística i per estigmatitzar, per excloent, la concepció etnolingüística fusteriana.
Tot seguit, Sanchis s’encara amb el valencianisme polític prefranquista, des del discurs de Faustí Barbarà “De regionalisme i valentinicultura” de 1902, fins a l’eclosió limitada dels partits valencianistes durant la II República, tot fent una valoració a la baixa de la importància que li va concedir el 1971 Alfons Cucó a “El valencianisme polític, 1874-1939”, però remarcant els èxits que el mateix Fuster va voler obviar de forma conscient. Del que va poder ser i no fou, l’autor s’estima més no fer-ne història política-ficció per continuar amb la cronologia de la desfeta fins arribar al punt d’eclosió del “Nosaltres…”
La història del fusterianisme i de la seua complicada inserció en la realitat social i política valenciana s’analitza des d’un context sociolingüístic i econòmic ben perfilat. Potser el més interessant d’aquest apartat –i segurament del llibre- és la incursió de l’autor en el terreny de la psicologia social per mirar de fer entendre la dificultat implícita en el pensament fusterià perquè la gent el fera seu, en contrast amb les facilitats que oferia el pensament blaver –o no pensament, un dels motius del seu èxit. No debades, Sanchis fou un jove de la ciutat de València durant la transició i es coneix el terreny de primera mà en haver sigut testimoni de la generació dels pares que es parlaven entre ells en valencià mentre s’adreçaven als fills en castellà. Fet i fet, el fusterianisme qüestionava “els pilars bàsics de l’Estat modern espanyol aplicats al País Valencià”. Davant d’això, l’anticatalanisme era “una referència molt menys compromesa. Molt menys torturada i molt més agradable de pair des de mentalitats acomodades o primàries”. La psicologia social, per tant, es clau per entendre l’èxit del blaverisme durant la transició i perquè una segona Batalla de València, que amenaça amb desfermar-se en aquesta nova situació de crisi econòmica i de la dreta valenciana, corre el perill de repetir la història ja no com a tragèdia sinó com a farsa.
Una vegada constatat el fracàs polític del valencianisme de la transició, Sanchis analitza les revisions al fusterianisme des de dins, però es limitat a dos llibres, tot deixant de banda altres aportacions que haurien enriquit l’anàlisi. “De impura natione “resta desacreditat per mèrits propis, mentre que “Sobre la nació dels valencians”, de Joan Francesc Mira, mereix justament molt més crèdit, perquè perfila en el terreny de les idees allò que el valencianisme polític havia assumit gairebé des de la dècada de 1970: la dissociació entre el concepte de Països Catalans com a unitat lingüística i cultural i del territori del País Valencià com a àmbit estricte d’actuació política del nacionalisme valencià. No hi ha més, i ja en tindríem prou, amb això.
L’altre gran encert d’aquest assaig el trobem en les estratègies de futurs que s’hi proposen, començant pel reconeixement intern de la condició de minoria social al país per actuar en conseqüència. L’autor accepta que el valencians –oposats als “valencianos”- no tornaran a ser majoria al seu país, almenys en un futur pròxim, però tenen molt a dir si saben estructurar-se com a lobby de pressió dins de la societat i són capaços de marcar-se reptes i objectius assolibles, i de superar les picabaralles sempiternes entre els diferents sectors del moviment valencianista. Ací el lector segurament trobarà a faltar una explicació molt més detallada de les vies per on cal continuar treballant per aconseguir avanços lingüístics i nacionals. Potser açò superaria l’objecte de l’assaig, o potser l’autor s’ho reserve per a noves incursions assagístiques, però fora bo que no restara al tinter. Per altra banda, els fets, com ara les 38 noves línies escolars en valencià que va aprovar la Conselleria d’Educació la setmana passada gràcies al treball incansable d’Escola Valenciana, demostren que la via apuntada a l’assaig és la que cal seguir. El futur passa per l’autoreconeixement d’aquesta minoria social organitzada, i actuar en conseqüència. També pel que puga oferir en el futur el primer èxit polític del valencianisme de la transició ençà: la irrupció a l’Ajuntament de València, a les Corts i al Congrés espanyol de la Coalició Compromís.
“Valencians, encara” no és cap compendi exhaustiu de dades històriques amb tot de notes a peu de pàgina, sinó una reflexió breu i intel·ligent sobre el valencianisme polític, amb idees punyents disperses per les seus pàgines, que ofereix una oportunitat per entendre “el problema valencià”. Per això s’adreça específicament al lector perplex del Principat, tot i que la visió global que ofereix també és molt adient per als valencians que sovint presenten llacunes en la comprensió històrica del país. La lectura és amena i lleugera perquè està molt ben escrit, amb domini de la llengua i de la ironia. En aquesta gran virtut del llibre rau potser un dels defectes: el lector es queda amb ganes de més, i troba a faltar l’aprofundiment en alguns aspectes. De ben segur que aquest anhel restarà satisfet ben aviat, perquè el repensament valencià no s’atura mai.
