Un meu amic, el nom del qual em veig obligat a silenciar, em fa arribar aquest article que publico íntegrament. No vegin en l’anterior afirmació una llicència literària perquè no l’és. Que el frueixin.
Darrerament s’ha parlat força d’independència, però no se n’ha dit gairebé res d’important. Caldria plantejar-la com quelcom essencial, quelcom que està per damunt nostre, però que depèn de nosaltres. Tot poble té dret a defensar-se i protegir-se de l’espoli i el robatori, com tot particular. Assumir seriosament l’independentisme suposa estar disposat a declarar la guerra a Espanya. Però, com diu Chesterton, “l’única guerra defensable és una guerra defensiva. I una guerra defensiva, per definició i naturalesa, és aquella en què l’home torna apallissat, sagnant, i només presumeix de no haver mort”. Les nostres armes no són l’exèrcit sinó la legitimitat del nostre projecte reconegut com un dels drets humans. I tot i així no guanyarem mai la nostra guerra defensiva i defensable si no estem disposats a molts sacrificis.
Voldria apuntar ara, tres realitats que han tenyit l’acció de govern i la darrera campanya electoral d’ERC. Per una banda l’eufòria i entusiasme que es van generar el 2003 va durar alguns anys. Quan en feia alguns que governaven i quan molts de nosaltres ja teníem seriosos dubtes de la capacitat d’ERC de fer una política d’esquerres competent i de fer avançar els drets nacionals de Catalunya, recordo que el novembre de 2008 vaig assistir a una conferència sobre toponímia catalana que donava un amic meu al casal lleidatà de Barcelona, a la Ronda Universitat. Un acte interessant, el conferenciant molt bo, el públic també: aquell públic català compromès, que és capaç de sortir de casa una nit, quan fa fred, per anar a aprendre coses sobre el seu país. Al meu costat hi havia un home baixet, amb els cabells negres i un mostatxo gris; amb ulleres. Semblava l’etern rival de la Pantera Rosa. Jo me l’imaginava amb la bata blava d’encarregat d’algun magatzem. Uns 55 anys. De seguit em vaig adonar, per les reverències que es prodigaven al seu voltant, que es tractava d’algú important –un director o subdirector general de cultura. L’home no tenia aspecte d’estar especialment cultivat; però manifestava contínuament una eufòria i entusiasme per la independència, com si l’haguéssim d’obtenir demà passat i sense fer res, només votar a ERC. Em va sorprendre molt. La gent del seu costat li seguia la veta. En començar, el conferenciant va fer al·lusió a la Ianua Coeli (la porta del cel) i jo, que prenia notes, no em vaig poder reprimir la curiositat de mirar el quadern del meu il·lustre veí. Vaig quedar astorat en veure escrit Llanua cheli. Aquesta anècdota, per qui la sap llegir és molt reveladora. Que el director o el subdirector general de cultura del nostre país no sàpiga un borrall de llatí encara es pot entendre, malgrat lamentar-ho. Però que transcrigui el que sent com a Llanua Cheli i no Ianua Txeli em sembla més preocupant. La poca cultura d’aquest senyor –també se li veia en la cal·ligrafia- es basava en un fons opac dels últims anys del franquisme; restes gairebé oblidades de coses que es van aprendre en castellà, per força i malament. Per això la majoria de la gent ha fet un esforç per reciclar-se i anar-se cultivant. Aquell senyor semblava que tornés a agafar el llapis després de 40 anys de tenir-lo aparcat. Pobre cultura catalana! El més lamentable és que després de la conferència, mentre sopàvem, ens va regalar amb tota mena de bravates independentistes i anava repetint que ja, que faltava poquíssim. Francament, em va sorprendre molt, torno a dir, aquesta doble manca de contacte amb la realitat: què hi faig a Cultura, manant, si jo no en tinc cap de cultura? Per què aquesta eufòria independentista si no hi ha cap indici en l’acció de govern que permeti afirmar ni tan sols que hem avançat en els nostres drets nacionals? Suposo que la resposta a la primera pregunta és: jo no havia estat mai tan ben col·locat ni tan ben considerat per no parir res. I a la segona: com que a mi em van bé les coses, el país va bé. Voldria recordar que entusiasme etimològicament vol dir “tornar-se Déu”. Però Déu ha fet la Creació. Aquests no han fet res, a part de confondre l’èxit personal amb el del país.
La segona realitat que voldria posar de manifest és la ineficiència pusil·lànime d’ERC en l’acció de govern; d’alguna manera es pot desprendre del que he dit abans. En aquests set anys no hem avançat nacionalment (malgrat ser governats per independentistes) si no que hem tirat enrere. Per tant, ERC només es pot legitimar per una acció de govern social o d’esquerres, com diuen. Jo prefereixo dir-ne l’esquerra de dretes, perquè no té res d’esquerres. Als d’esquerres no els preocupen els pobres ni els aturats. No els preocupen gens. Qualsevol cristià té una relació més personal amb els pobres. Aquests d’ERC pensen que s’han de treure del mig, que fan lleig. Vaig veure per TV com vivia una parlamentària gironina d’ERC que, a més, diu que és escriptora. Tota la seva ideologia d’esquerres es resumeix en el feminisme i en l’ajut setmanal als malalts de càncer. Tot vivint com una autèntica pija progre, amb benestar i luxe. I els pobres? Que els elimini Déu que per això els va crear! Això és extrapolable a tot el corpus ideològic del partit, que queda en no-res si eliminem les idees de moda i la correcció política. Per tant, i resumint, ni política de servei a Catalunya, ni tan sols consciència social exigible a un partit que es diu d’esquerres. Ells diran que s’han incrementat els drets de gais i lesbianes. És cert. I crec que no s’ha de tornar enrere en això. Però no saben els senyors d’ERC que el col·lectiu gai gasta de mitjana més que el ciutadà no-gai quan viatja? I que viatgen més? No saben que molts gais i lesbianes no tenen fills i, per tant, disposen de més poder adquisitiu? No han passejat mai pel Marais i han tafanejat en les botigues de gais? Sí, aquelles botigues plenes de coses cares i inútils. Pobres pobres; pobres desvalguts, si els ha de defensar aquesta colla de desvergonyits d’ERC. Busquin; gratin. No trobaran ni una sola acció de govern a favor dels pobres. En el seu lloc trobaran correcció política, invents i quimeres diverses. A mi això em sembla divertit quan ho canta el Sisa o el Quimi, poetes. Em fa pena, i molta, pel meu pobre país, quan es converteix en l’única acció real de govern.
Per acabar, un breu apunt sobre el que a mi em sembla que es pot qualificar d’indecència. M’ha semblat indecent que un partit que ha governat set anys per fer recular els drets nacionals de Catalunya tingui la insensatesa de proclamar la seva valentia. Gent valenta per a què? Per estar governant sense fer res que no siguin coses que fan recular el país? Tot cobrant i fruint dels privilegis socials i de poder de la casta política? Suposo que la gosadia que manifesten per exhibir valentia deu provenir de la seva ignorància. Però això no els eximeix. Quina valentia? En nom de què he de veure la foto del President màrtir del meu país, Lluís Companys, en els cartells d’ERC? Tots sabem que Companys era d’Esquerra. I tots sabem que l’ERC de Companys no tenia res a veure amb l’ERC actual. Però deixant al marge això, Companys va donar la vida per Catalunya. Va pagar amb escreix els seus errors de forma responsable. No va donar mig dit per ERC, que és l’únic que estarien disposats a fer els més valents de la colla de gent valenta. També m’han semblat indecents els subtítols. A Tarragona, un tal De los Ríos: ha aparcat la seva feina per dedicar-se a aquesta terra. Analitzem la perversitat d’aquest eslògan. Els d’ERC, salvadors del món, es poden permetre el luxe d’aparcar les seves feines mentre un 20% de la població està a l’atur. I això un partit d’esquerres! Però el principal argument que em ve al cap és: de quina millor manera puc servir i dedicar-me al meu país que fent bé la meva feina? Aquí se’ls veu el plomall. Quedaria més bonic dir: ha aparcat la seva feina per consagrar-se a aquesta terra. Però després ens haurien de dir quin percentatge de polítics d’ERC prové de la funció pública. Ningú que no sàpiga lluitar pels seus interessos es mereix el privilegi de lluitar pels interessos del seu país. I aquest és el cas de no pocs funcionaris.
