‘Ànima meua, no aspires a la vida immortal, però esgota el vent d’allò que és possible’
(Píndar, Píticas III). Es creu que Píndar va nàixer als voltants de l’any 518 aC. Aquest poeta grec és reconegut per glossar, en paraules, els Jocs Olímpics o els Jocs Pítics als quals pertany aquest vers. Tot i la bellesa que atresoren les seues lletres ell no tenia molt bona premsa entre els seus contemporanis. En més d’una ocasió fou acusat de vendre’s als tirans i de ser un mercenari.
Píndar és ple de llums i d’ombres. També el censuraren per voler projectar la seua imatge pública emprant els seus treballs. El criticarien ara? Potser també. Qui sap! En qualsevol cas, res d’això és un demèrit pels seus versos. A més a més, el seu valor radica en el fet que és etern. En el vers que encapçala aquest text, probablement, no cercava la vida eterna, però aquí està després de tants anys. Ell tenia clar que l’eternitat no era una finalitat, però el destí d’alguna forma l’ha fet així.
Reaccions virtuals
Aquests dies d’incerteses, on elevar a categoria allò que és anècdota, pren pes aquesta reflexió. A qualsevol xarxa social hi ha influenciadors a la recerca de reaccions virtuals. Esperen que els seus seguidors que, aparentment, gaudeixen de continguts superficials, donin resposta als productes, generalment banals, que promocionen. Així els continguts es consumeixen a la mateixa velocitat que desapareix el fum d’una cigarreta en un dia de vent.
És ben curiós que aquest missatge sense substància s’anomena contingut. Fa l’efecte que tingui trellat i no és així. I això es tradueix en una obsessió per consumir notícies que naixen i moren sense deixar rastre. Per exemple, les polèmiques a la política on els actors socials no són tan diferents dels tirans de l’època de Píndar. Paguen per tenir estrategs que els ajuden a construir el relat d’allò que un dia és quasi vital i l’endemà queda esborrat per la següent notícia. Píndar els diria que tot això és una il·lusió.
Trump grip
No em trec del cap l’escena del passat 13 d’octubre el marc de la Cimera de Pau de Gaza celebrada a Sharm el-Xeikh (Egipte) on l’encaixada de mans entre el president del Govern Espanyol, Pedro Sánchez i el president dels Estats Units, Donald Trump, ha esdevingut en notícia a tot arreu. És cert que el context polític ajuda a la càrrega simbòlica del gest. Tot i això, la notícia era el pla de pau, però el Trump grip s’ha convertit en un clàssic de la comunicació política i del body language. Està clar que el body language comunica i que l’estil particular de Trump estrenyent i estirant la mà de l’altra persona en un intent de dominar o atrapar l’espai és una mena d’espectacle del poder.
