Els indults als líders polítics catalans s’han convertit en un dels moviments claus d’aquesta legislatura al govern central, que requereix el posicionament de tots els partits, i aquests ho aprofiten per a intentar (tot i que no sempre ho aconsegueixen) implantar el seu relat.
Els tempos
El moment triat per la Moncloa no és intranscendent, sinó que respon a una estratègia ben planificada: arriba al final de la pandèmia, amb una campanya de vacunació eficaç que està sent percebuda com a exitosa, i a inicis de l’estiu, quan la gent està contenta i vol despreocupar-se, baixar els nivells d’atenció mediàtica i desconnectar de tanta informació. A més, ja s’ha iniciat el primer recurs europeu de la sentència -per part de Jordi Cuixart- i cal donar la imatge internacional de què el govern espanyol es mou per resoldre el conflicte polític. I cal tenir present també que s’aborda després de la formació del Govern català, liderat per ERC, una força que aposta pel diàleg.
A aquest context previst, s’han de sumar dos fets circumstancials que han afavorit encara més a aplanar el terreny: la pèrdua de les primàries del PSOE andalús per part de Susana Díaz -que debilita l’oposició interna de Sánchez- i la punxada de la manifestació de Colón de la dreta espanyola contra els indults, que s’esperava molt més multitudinària.
Els marcs
Sens dubte, els indults són una acció política que polaritza encara més el debat: o estàs a favor, o en contra. Ara bé, entre els que estan a favor, hi ha dos subgrups: els que pensen que aquest és el moviment que resoldrà el conflicte polític (format pel PSOE, principalment) i els que consideren que són un pas, però es queda curt i la veritable solució és l’amnistia (format per l’independentisme, principalment).
La dreta espanyola ha parlat dels aspectes judicials (com ara quan Arrimadas deia que viola la separació de poders) i també s’ha centrat en la idea que la concessió de l’indult legitima el discurs independentista i els premia pel que van fer, convertint-los en guanyadors. Un relat que no aposta el 100% de les seues cartes a l’emotivitat, i que se’ls gira en contra a l’hora de qüestionar la legalitat dels indults, perquè quan ells han estat al govern els han fet. Prova d’això és que, tot i incorporar l’estratègia de Rajoy en 2006 contra l’Estatut (recollida de signatures, mobilitzacions al carrer, etc.), aquesta no ha acabat de funcionar.
Pel que fa al govern espanyol, ha apostat per un storytelling lligat a l’heroi, el salvador de la pàtria, afirmant que estava “disposat a assumir el cost dels indults” si aconseguia el retrobament polític. De fet, s’han centrat molt a destacar el vessant pragmàtic i la seua “utilitat pública per fomentar la convivència en Catalunya”. El fet que s’estiga imposant aquest marc sobre el de la dreta a l’Estat espanyol és, sens dubte, per la manca de projecte per part de la dreta. Et pot agradar més o menys, però aquest és el pla del govern estatal per acostar postures, quin és el dels altres? D’acord amb això, ha aconseguit suports de sectors que segurament no tenien previstos inicialment, com ara de personalitats del món empresarial i eclesiàstic.
L’independentisme majoritàriament accepta els indults, els veu com un primer pas, però molt lluny de ser la solució. Ells aposten clarament per l’amnistia, perquè expliquen de forma didàctica que hi ha 3000 persones represaliades i que els indults tan sols afecten els líders que ara hi són a la presó, però no a la resta. Consideren que la mesura busca blindar l’Estat espanyol davant els recursos d’Estrasburg, i que serà el “preludi de la derrota” davant la justícia europea.
A Catalunya, el marc que s’ha implantat és el de l’independentisme, que fins i tot sectors dels Comuns el secunden, considerant que els indults es queden curts. A l’Estat espanyol, el govern de coalició ha guanyat la lluita pel relat a la dreta, tot i no emprar un discurs emotiu i centrar-se en el pragmatisme de la mesura. Ara bé, sense la presència de Podemos a la coalició, el PSOE haguera mogut fitxa amb els indults?
