Amics, amigues,
Ja cal que ens afanyem. Si no, ens agafarà el toro; ja m’enteneu. Si confiem en Europa, d’aquí a poc temps hi passarà el mateix que a Andalusia. Europa ha perdut l’humanisme. Va perdre la virginitat quan el brau la va raptar i se la va endur a Creta. Els fanàtics, feixistes, de l’extrema dreta són a la cantonada, al davant i al darrere.
Jordi Sánchez i Jordi Turull ho han entès com ningú. Remoure les consciències (si és que en tenen) del Tribunal Constitucional perquè la injustícia espanyola pugui arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg abans que també hi arribi la pesta del feixisme que s’està estenent per tot Europa com una taca d’oli. No ens enganyem: la justícia europea, un cop contaminada pel feixisme, actuarà com l’espanyola. Ningú no està vacunat contra aquesta epidèmia que ressorgeix de tant en tant a la Història, però que sempre hi ha estat latent, almenys en alguns indrets.
La decisió d’emprendre una vaga de fam indefinida de Jordi Sánchez i Jordi Turull no és fruit d’una desesperació forassenyada. És una decisió presa després de profundes reflexions i consultes.
En primer lloc, és una decisió que mereix respecte, admiració i solidaritat. És la decisió personal d’uns patriotes que estan disposats a posar en joc la seva salut i, potser (tant de bo no) les seves vides, per denunciar arreu del món l’arbitrària, aberrant i mesquina injustícia que reiteradament està perpetrant l’alta “justícia” espanyola, en aquest cas concret el Tribunal Constitucional, segrestant els recursos presentats, per ells i altres represaliats polítics catalans, al dit tribunal amb l’objectiu que aquests recursos no puguin arribar al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Perquè saben, per la jurisprudència d’aquest tribunal, que l’Estat espanyol seria condemnat, ell i la seva “justícia”. Seria la culminació definitiva, la darrera (?) rebolcada.
Quins efectes pot tenir la vaga de fam dels nostres diputats i excandidats a la presidència de la Generalitat? D’entrada, crec que són imprevisibles, però permeteu-me la consideració d’algunes possibilitats. En primer lloc haig de començar per nosaltres, els catalans i els nostres polítics i governants.
Potser seré excessivament crític, però crec que ja és hora que ens despertem i deixem de banda declaracions molt boniques però sense cap eficàcia, que abandonem la pràctica obsoleta del peix al cove, que siguem tan valents com els Jordis, en aquest cas de Turull i Sánchez.
Que els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont s’ho juguin tot i ho afrontin tot sense giravoltes, sense una retòrica que, si no va acompanyada de fets, no serveix per a res. Els ho hem d’exigir a ells, a tot el govern que està a casa, al de l’exili.
Al que està a la presó només podem fer que agrair-los el seu sacrifici i el de les seves famílies. Des de quan es fa més des de la presó, també des de l’exili, que des d’un govern suposadament independentista? Saben perfectament que el poble no els fallarà, com més lluny vagin més fort serà el suport popular. Ja n’hi ha prou de “parole, parole, parole!”.
Què faran el govern espanyol i la “seva justícia”? Res, de res, de res. Dir que “tendran un juicio justo, etc. etc.”. Ja no s’ho creu ningú, ni aquí ni a la Cotxinxina. Ja hem vist el que diu Pedro Sánchez, però no oblidem que els responsable de tanta injustícia són tots els del 155, començant pel PP i seguits amb entusiasme per Cs i acabant (entre els visibles) pel PSOE i les seves respectives sucursals. Vale más una España unida que dos catalanes muertos de hambre. Sí, no ho dubteu, això és el què pensen i alguns ja ho han dit, com el “a por ellos!”.
I Europa, la Unió Europea? Només tenim alguna possibilitat si deixem l’actitud passiva, no la pacífica. El Juncker no és el pitjor que hi ha a Europa. Vegem Itàlia, Àustria, Hongria, Polònia, Marie Le Pen (la primera a felicitar els de VOX) o… els nord-americans, Trump! Que està més enllà però que mana molt. Hem d’arribar al Tribunal d’Estrasburg abans de les eleccions europees i, si fos possible, abans de Nadal. El judici serà una farsa, però a “ells” tant se’ls en fot. Fa temps que han perdut la vergonya i la dignitat.
Que ningú no s’escandalitzi pel que ha passat a Andalusia… ni pel que hi pot passar. Aquesta és la tendència a l’Estat espanyol, a Europa i al món (EUA, Rússia, Xina, Turquia i tot el que no sabem). El nostre camí ens l’assenyalen Jordi Sánchez i Jordi Turull. Amb això no vull dir que tots i totes haguem de fer vaga de fam, però sí que hem de seguir els seu exemple de radicalitat, fidelitat, coratge, patriotisme. Si no anem de pressa, farem tard i bona part de la culpa serà nostra. Última oportunitat!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
