elecions Andalusia

[En castellà]

Per José García Obrero

Diumenge em vaig llevar gairebé a les deu, em vaig quedar al llit més de tres quarts d’hora i, seguint amb la lletra dels granadins Los Planetas, en treure el cap per la finestra, vaig veure un matí de nassos. Així que, després d’esmorzar, em vaig reunir amb els meus amics a la cordovesa Plaça de la Corredera, al meu barri, tradicional calador de vots d’Esquerra Unida i un dels pocs (sinó l’únic) on va guanyar Endavant Andalusia a tota la ciutat.

Sota una llum de tardor que bevíem a glops, ja que saltava, feliç, dels cabells a les cerveses, vam parlar de les nostres previsions sobre els resultats electorals. El nostre pronòstic era semblant al que havíem intercanviat, per telèfon, els meus pares i jo (ells viuen en un poble de la província); també variava poc del que, a l’oficina on treballo, veníem comentant la setmana prèvia a l’hora d’esmorzar. Aquesta previsió, que formava part de l’aire que respiràvem, era l’indiscutible èxit del PSOE, que, juntament amb Endavant Andalusia, donaria una majoria més que suficient per governar. La resta era gairebé ridícul: Juanma Moreno era aquest candidat enfosquit per un Pablo Casado de discurs tan endurit, de vegades tan obertament extrem, que l’obligava a caminar com un funambulista sobre la corda d’allò que és ètic. Amb Juan Marín, de Ciutadans, succeïa una cosa diferent, però igual de negativa: havia tastat la rara mel de donar suport, fins feia poc, a la mateixa Susana Díaz. On era Vox en totes aquestes anàlisis? Era en una cantonada, apartat de les autovies i trens, aïllat sota els plàstics, al desert, en aquesta província tan poc andalusa (i que, al mateix temps, la completa i defineix) d’Almeria. Vox, en el meu entorn, ni tan sols formava part dels mems. Massa ridícul, insultant, agressiu, masclista, racista, caspós i passat de moda per prendre-t’ho seriosament.

Torno a reprendre dues idees amb les quals he començat aquest escrit: que feia un espectacular dia assolellat i que l’atmosfera suspenia un nou, indiscutible, triomf del PSOE, tot i el declivi del seu líder i la derrota davant Pedro Sánchez. Subratllo aquestes dues idees perquè van generar una desgana, un “això està fet”, que va desmotivar i desmobilitzar, com evidencia l’altíssim percentatge d’abstencions, moltíssims votants. També va propiciar una menor tendència al “vot útil” (en el meu entorn immediat hi va haver no pocs vots a Pacma i a Equo que, davant altres expectatives, haurien anat a Endavant Andalusia o al PSOE).

Aquesta nit, mentre es produïa el retard en el recompte a causa de la inexistència de paperetes d’Equo a Sanlúcar de Barrameda, una bomba de neutrons va esclatar a les xarxes socials: alguns mitjans de comunicació donaven set o vuit diputats a Vox. No podia ser cert. Aviat aquest pronòstic es va convertir en cops de bat de beisbol, en ser compartit per analistes de programes de televisió. Què estava passant? Com era possible que uns tipus ultramuntans, que havien aparegut dient barbaritats obertament feixistes, amb un vídeo en què prometien fer una reconquesta a cavall, tinguessin aquesta acollida? El resultat final, després del recompte definitiu, ens abocava al pitjor escenari imaginable: dotze diputats per a Vox. Just en aquest instant de desolació davant la indigestió per l’ascens de l’èmul ibèric de Trump, Le Pen, Salvini i Bolsonaro -sense perdre de vista que el PP de Casado i Ciutadans no són precisament un model de virtuts-, va irrompre el whatsapp celebratorio de un familiar i, com el cop que fa miques els vidres d’un aparador, la realitat va quedar exposada, nua, a l’abast de la mà. Vaig recordar, durant el procés, aquests missatges amb vídeos d’exaltat (i edulcorat) amor a Espanya; vaig recordar que, quan ens manifestàvem vestits de blanc pel diàleg, va aparèixer un grup més nombrós en contra de tots nosaltres; vaig recordar com, de sobte, un esquirol podia recórrer el centre de la ciutat saltant de bandera en bandera; vaig recordar aquests missatges en què s’al·ludia a les suposades “prebendes” per als immigrants; vaig recordar converses caçades al vol que deien: “los españoles primero, ¡qué cojones!”; vaig recordar les paraules de l’activista ecologista Yayo Herrero, que es resumeixen en la següent idea: davant la crisi energètica cada vegada més profunda, o s’opta per canviar el model socioeconòmic per un de més solidari i sostenible o els populismes excloents, agressius, amb el suport dels poders, seduiran la gent a còpia de receptes fàcils. Tot encaixava sota aquesta llum fosca.

Aquella nit no vaig aclucar els ulls, cosa que em va permetre pensar en moltes qüestions. Una d’elles és que la irrupció de Vox modifica la percepció sobre la resta de grups polítics. I això té a veure no només amb el PP i amb Ciutadans, sinó també amb el PSOE de Susana Díaz. Un PSOE que, cal no oblidar-ho ara, exigia un relleu, oxigen, perquè ja arrossegava massa inèrcies, tics neoliberals i, si algú treu el cap a Canal Sur, dosis suficients de “panycirquismo” com per dormir anys i panys tot de migdiades al sofà.

Andalusia, aquest bastió irreductible de l’esquerra, se’ns ha convertit de la nit al dia en l’avantsala dels temps moderns a Europa: l’assumpció de l’extrema dreta com a normalitat política i social.

Així, per tancar també amb dos temes de Los Planetas, vam passar d'”Un buen día” a “Pesadilla en el parque de atracciones”. Com deia el poema d’Auden: “Que s’assequin l’oceà i escombrin els boscos / perquè ja res del que vingui podrà ser bo”. Si no és que ens troben allà on haurem de ser: anant a votar, actius, atents i sempre davant.

—-

José García Obrero va néixer a Santa Coloma de Gramenet el 1973 i viu a Còrdova des de 1997. És autor dels reculls de poemes Un dios enfrente (La Garúa, 2013), Mi corazón no es alimento (Ediciones En Huida, 2014) i La piel es periferia (Visor, 2017), amb el qual obtingué el Premio de Poesía Ciudad de Burgos el 2016. Com a traductor ha publicat Mal (Valparaíso, 2015), del poeta colomenc Jordi Valls. Actualment forma part de l’equip de redacció de la revista de poesía Caravansari y col·labora en el suplement cultural Cuadernos del Sur, de Diario de Córdoba.