Jo passo

No tinc pas la sensació que els meus pares tinguessin gaire més temps per trobar-se amb la família i els amics, més aviat al contrari.

0
382

Si una campanya que pretén alertar-nos sobre com malgastem el temps amb les xarxes socials i/o davant d’una pantalla s’aprofita de les pròpies xarxes i pantalles per escampar-se i fer-se viral, mèu. Si, a més, l’expert escollit per dotar-la de credibilitat és Rafael Santandreu, un psicòleg amb vocació de bufó a qui li agrada més una càmera de televisió que a Albert Rivera i que ens ha deixat –a la tele, esclar– reflexions impagables que fan que fins i tot Rivera sembli bona persona (com que a Hitler calia acceptar-lo incondicionalment i enviar-li amor perquè tenia un potencial meravellós, o que la depressió ens la provoquem nosaltres solets perquè ens hi entestem), marrameu. Si, per acabar, l’objectiu últim de la campanya és anunciar un licor d’herbes que et pot convertir en addicte a l’omeprazol de per vida, marramarrameu.

Això ve a tomb de la lacrimògena campanya publicitària que ha llançat la marca de licor Ruavieja per estrenar la temporada nadalenca, que ha quedat oficialment inaugurada amb un altre anunci similar, però que amaga millor les trampes, el de la loteria nacional de Nadal. De fet, el director creatiu de la campanya de Ruavieja va ser el responsable també de l’anunci del Gordo de Navidad de fa dos anys, el de l’àvia que es pensava que li havia tocat el premi i la família i el poble sencer decidien que, en lloc d’explicar-li la veritat, era millor enganyar-la.

I tot això, no ho oblidem –que és just el que pretenen–, per engrossir els pressupostos de l’Estat o per vendre orujo. Si es tracta que ens enredin per treure’ns calés m’estimo més l’hedonisme sense embuts del “Jo passo” de La Grossa (tot i que trobo a faltar l’accent mallorquí de l’any passat).

Tornant a l’anunci de Ruavieja, se suposa que ens hauria d’obrir els ulls sobre el poc temps que dediquem a les persones que estimem; i, a l’hora de buscar culpables, apunten descaradament a les xarxes socials, un blanc fàcil, per assegurar el tret. Que l’ús de mòbils i tauletes s’ha disparat en els últims anys és una evidència, i ho trobo ben normal, és una tecnologia nova i cada dia més accessible, així que està en plena frase de creixement.

Suposo que després de la invenció de la impremta i de la seva implantació, també va créixer exponencialment la lectura. Que aquest sigui el motiu pel qual ens veiem menys del que (presumptament) hauríem amb la gent que ens importa, ja no ho tinc tant clar. No tinc pas la sensació que els meus pares tinguessin gaire més temps per trobar-se amb la família i els amics, més aviat al contrari, i aleshores no hi havia mòbils ni Netflix.

I consti que jo estaria encantat que la meva filla passés menys estona davant del mòbil –tot i que bona part d’aquest temps el comparteix precisament amb gent que s’estima, amb alguns dels quals només hi pot mantenir contacte gràcies, precisament, al mòbil.

Però si aquest temps el dediqués a llegir, ara que les impremtes ja no estan de moda, ¿l’hauria de comptar també com a temps perdut per no dedicar-lo a éssers estimats? ¿Com el deu tenir en compte l’algoritme que han creat, com a cirereta de la campanya, per calcular el temps que compartirem abans de morir amb les persones que més estimem i que han penjat –a la xarxa, esclar– com si fos un simulador de la pensió de jubilació (amb les mateixes probabilitats d’encert, em temo)? I, ara que hi penso, ¿tindrà en compte també el simulador el temps que la gent perdi fent servir el mateix simulador?

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom