Una educació bàsica massa bàsica i un entorn desfavorable les ha mantingut allunyades de la formació interior –i la consegüent reflexió– que al cap i a la fi pot fer que qualsevol persona pugui trencar la seua closca i sortir a la llum.
Te les pots trobar com a companyes de feina o a la cua d’un supermercat, en un curs de formació, a la mateixa associació de veïns o al mateix parc on portes els teus fills. De vegades mires de simpatitzar-hi i de fer-les sentir protagonistes positives per un cop, obviant les paraules malsonants massa freqüents. Però potser mantens una distancia prudencial quan te les tornes a trobar.
Barroeres amb nota alta si s’ho proposen, amb l’empatia per sota mínims sense proposar-s’ho, les Pilars Salazar existeixen arreu. I treballen de valent, de vegades exhibint maneres qüestionables i de vegades carinyoses fins a l’extrem. Viuen on poden, sense representar cap comarca ni cap estament social. Són la representació d’elles mateixes, i tenen tot el dret de guaitar el cap en un programa que les ha escollit perquè expliquin com n’estan d’orgulloses d’haver aconseguit tot el que han aconseguit.
La Pilar Salazar del programa del dimecres al vespre s’ha obert pas a la vida a cops de puny. Ens ho expliquen les seues gesticulacions facials properes al rictus i les seues fuetades verbals innecessàries. A la segona frase ja explica que porta més de trenta anys treballant en un restaurant, reclamant inconscientment la infantesa que li van negar. S’enfronta als seus adversaris de la mateixa manera que ha après a rodar per la vida: amb impertinència i una rialla de suficiència que es fa patètica, de tan innocent. S’expressa en la seua llengua materna sense fer cap concessió als interlocutors, volent mostrar una bandera de rebel·lia que acaba sent un drap brut. Conscient del dubtós criteri de selecció –que potser només pretèn aconseguir més audiencia i polémica– el conductor del programa li dona peixet. El comprenc. S’adona de la vulnerabilitat interior d’aquesta nena amb cos de dona que ha hagut d’aprendre a córrer abans de caminar, i li prem la mà quan s’emociona mentre explica que la seua mare va morir de sobte quan ella tenia tretze anys. Li riu els acudits i les sortides de to, també, conscient que ningú més será capaç, amb raó, de mostrar-li simpatía. El rebuf es la seua fortalesa, com comprova una de les concursants quan amb integradora amabilitat li pregunta com veia la neteja d’una de les cuines: Jod…, dec ser jo la de la neteja!
La Pilar va participar en un joc de trampes. Sense saber-ho, la seua presencia burxeta li va fer un gran favor –o no– al noi de rastes que va quedar camuflat malgrat l’esforç de prepotencia que va fer. Si el lloc de la Pilar hagués estat per a algú amb comportament més convencional, la plaça de poca solta fatxenda l’hagués ocupat automàticament aquest noi eixerit amb accent de Lleida, que reconec que em va captivar. Al dia següent hagués estat ell l’insultat a les xarxes. Però, com que el joc està ple de cartes amb trampa, potser per això el seu restaurant seria avui el més visitat del Vallès. Que la vida és injusta, ja fa temps que ho sap la Pilar.
