«La paraula “Déu” no és vigent. Per Déu s’està matant en aquests moments. Per Déu els Republicans als Estats Units estan mostrant una imatge enormement integrista. La paraula Déu s’ha d’utilitzar poc. Apostem per la paraula “transcendència”… tot allò que et fa sortir de tu mateix per millorar és transcendent.»
Em vaig esfereir en llegir aquestes paraules recentment en el context d’un Fòrum de Teologia. Aprofitant que el profeta Jonàs és el protagonista de la primera lectura d’aquest diumenge (feu-me cas, llegiu-vos el llibre sencer, que és curtet i val molt la pena), m’agradaria fer-li aquesta pregunta: «què et sembla la transcendència, Jonàs, et sembla que és una paraula vigent?»
Què voleu que us digui? A mi tot això de sortir de tu mateix com qui va al gimnàs… em sona tan pelagià. En nom de la transcendència, que és tota amabilitat i esperit inclusiu, no te’n vas pels carrers d’una ciutat cosmopolita a predicar que no basta amb els bons propòsits i l’esperit crític, si no va acompanyada de conversió i de molta modèstia. O és que potser ens creiem millors que Jonàs?
Amb la transcendència fem un prodigiós exercici de ventriloquia: li fem moure la boca i nosaltres engeguem el discurs que ens convé o la fem callar quan molesta. Què poc ens ha costat construir una transcendència tova amb la prosa de Coelho, les idees de Punset i la música d’Enya!
Jonàs és el profeta que fuig del Senyor, perquè sap que és un Déu que l’obliga a esbroncar els ninivites i, quan els ha ben estovat, aleshores és el Senyor qui s’estova i decideix perdonar-los. Un Déu capaç de fer això és un Déu temible, perquè et demostra que no li importa massa la teva reputació de profeta, sinó la conversió i la vida dels altres, encara que siguin uns desgraciats i no s’ho mereixin.
Si ens haguéssim d’encomanar a la transcendència en el moment decisiu, quan el que calen no són bons propòsits sinó misericòrdia, anem ben apanyats. No, si us plau, Déu ens lliuri de la transcendència!
